La celebració de la X edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales i la reposició el passat dissabte al Canal 33 del documental Pepe Sales: Pobres, pobres... m’han portat a repassar com vaig arribar a aquest personatge i la visió que me n’he fet des d’aleshores.
Fa algunes setmanes vaig escriure arrel del 40 aniversari del referencial Bèstia! d’Oriol Tramvia. Si voleu recuperar l’article us l’adjunto al següent link: 40 anys del Bèstia! de l'Oriol Tramvia.
Quan arriben aquestes dates hi ha un cita que sempre resulta agradable, el Turropop. Una iniciativa en la que des del passat any he tingut la sort de col·laborar. Es tracta d’un petit festival solidari que cada any es celebra pels volts de Nadal a l’Ateneu El Centre de Caldes de Montbui. Consisteix en una vetllada musical en la que participen grups locals i un artista convidat. Cada grup fa una cançó i s’acaba amb un final de festa amb l’artista convidat. La recaptació fruit de la vetllada es destina a una causa benèfica concreta.
Feia dies que tenia el malalts del cel (Satélite K, 2016) a sobre la taula però no trobava el moment adequat per fer una bona audició amb la calma necessària. Des de que va sortir n’he sentit grans elogis i bons comentaris però he preferit deixar passar la voràgine de la novetat per tal de no caure en el parany de la immediatesa i el judici ràpid. Tenia clar que malalts del cel era una obra per prendre amb calma.
Recentment el periodista Joaquim Vilarnau ha engegat una campanya per tal que en Francesc Burrull rebi la Creu de Sant Jordi. Em sembla una gran idea i sort n’hi ha de persones com en Joaquim que alcen la veu a favor d’iniciatives d’aquest tipus. No obstant, no deixa de ser preocupant i vergonyós que una persona s’hagi d’alçar i buscar complicitats per tal d’aconseguir el reconeixement per algú que el mereix.
El CD Serrat sense Serrat (Picap, 2016) és una selecció de cançons de Joan Manuel Serrat interpretades a dos pianos. Un total de 14 talls entre els que destaquen títols com “Paraules d’amor”, “Cançó de matinada” o “Mediterraneo”. El disc el firmen dos dels músics de Joan Manuel Serrat, el seu director i arranjador musical, el mestre Ricard Miralles, i el músic Josep Mas “Kitflus”.
Aprofito aquest fet per reunir-me amb el mestre Ricard Miralles perquè em parli d’aquest treball i fer un repàs a la seva brillant i extensa carrera.
Mesos enrere vaig rebre la trucada de Jordi Sabatés. Es tractava d’una trucada d’aquelles que t’alegren el dia. El mestre havia acabat d’enregistrar un disc que portaria per títol Maverick (Picap, 2016). Em convidava a casa seva per fer una audició conjunta i que li expressés la meva opinió. Per rematar, davant la meva estupefacció i alegria em demanava si em volia encarregar de fer l’escrit interior que acompanyaria el CD.
En els darrers cinc anys, l’activitat artística de Manel Joseph ha estat força productiva. L’any 2011 ens va sorprendre a tots quan passada la seixantena s’estrenava amb un disc en solitari, Rimas Baratas (AZ), un treball que no em cansaré mai de reivindicar. Quan va sortir ja vaig escriure unes línies que si algú vol recuperar, aquí les deixo: Manel Joseph & Gran Caiman, Rimas Baratas
La primera vegada que vaig saber de Josep Cassart va ser quan va caure a les meves mans una carta. En dita carta, Arnold Jay Smith, en nom de la revista Down Beat, s’adreçava al Josep com a representant de Zeleste per informar que la prestigiosa publicació havia otorgat 5 estrelles Down Beat, la màxima puntuació, al disc de Jordi Sabatés Solos i duets amb Santi Arisa.
El passat dijous dia 1 de setembre al Palau de la Música i com a cloenda del San Miguel Mas i Mas actuava Manolo Sanlúcar. El que prometia ser una gran vetllada va acabar essent un desconcert.
