En Jordi Soley m’ha enviat una imatge del Víctor Ammann i en Xavier Batllés treballant amb un sintetitzador moog. M’explica que aquest va ser un dels primers moog que hi va haver al país. Ell mateix el va utilitzar durant la gravació del disc Diumenge, el primer Lp de la Companyia Elèctrica Dharma. Aquest moog estava als Estudis Gema del carrer Sardenya i també es va utilitzar per gravar altres treballs mítics com Ocells del més enllà de Jordi Sabatés.
Al Museu del Cinema de Girona hi ha una exposició que porta per títol Garbancito de la Mancha, 70 anys del primer llargmetratge europeu d’animació en color. Tot s’emmarca en una mostra dedicada a Els orígens del cinema d’animació a Catalunya, comissariada per Antoni Guiral i Jordi Riera Pujal.
La història de Jesús Peyrón Moreno, conegut artísticament com a Jesús Moreno, és segurament la història d’un dels músics del país, com a mínim dels que jo conec, que ha treballat amb més figures internacionals de referència de la història de la música moderna: Nat King Cole, Frank Sinatra, Carmen Miranda, Edith Piaff, Josephine Baker, Ertha Kit, Stan Getz, Sammy Davis Jr., Joan Manuel Serrat i un llarg etcètera. Jo conec bé la vida de Jesús Peyrón i la valoro d’allò més.
A l'anterior article dedicat a l'excepcional i excel·lent aportació vocal de Mi Generación a la història del nostre rock em vaig deixar alguns detalls que crec que són interessants de remarcar. És per això que he decidit fer aquest segon apunt i segurament no serà l'últim.
No es cap secret afirmar que en la història del rock de casa nostra ha mancat cantants que hagin brillat en majúscules. En la majoria dels casos, i en rares excepcions, els cantants han destacat per altres aptituds que poc tenien a veure amb la seva qualitat i personalitat vocal. Només cal agafar referències com Miguel Rios o Loquillo i veurem que la seva manera de cantar s’acosta més a un cantant de segona divisió que no pas a un bon cantant de rock.
Repassant papers m’he trobat amb un retall de la desapareguda revista disco expres, concretament del dia 20 d’abril de 1973 en la que Jordi Sierra i Fabra es feia ressò de l’aparició del disc Un gran dia de Ia-Batiste.
A l’anterior entrada dedicada a Tapiman havíem deixat el grup en un punt àlgid i amb grans expectatives de cara al futur immediat. El següent pas seria entrar a l’estudi per enregistrar un disc de llarga durada. Donada la singularitat del trio de Tapiman i que la seva energia es basava en un directe cru i contundent es volia gravar un disc en viu. Diferents circumstàncies tècniques dificultaven enregistrar un directe en bones condicions.
El Tapiman del que coneixem més dades és el de la segona etapa. Sobre la primera etapa de Tapiman costa trobar referències clares. El que va ser i significar ha quedat sempre en un segon pla. En primer lloc perquè va tenir una durada força llarga per l’època i van gravar el famós LP amb aquella portada de la calavera rosa, disseny de Guillem París. A banda, l’entrada de Max Sunyer, que era un dels grans guitarristes del moment va eclipasar i copsar l’etapa anterior.
Després de deixar reposar uns dies la segona edició del PROGRASSIU ja em trobo en disposició d’escriure una petita crònica de com ho vaig viure. D’entrada, molt content perquè la gent ens va fer costat i en general es va respirar entusiasme amb la proposta.
Ja ho tenim tot preparat per aquesta segona edició del PROGRASSIU. El passat dimecres vam fer la roda de premsa per presentar l’edició d’enguany als mitjans de comunicació. La jornada es desevoluparà de la següent manera:
