Quan escolto a Manel Joseph tinc la sensació d’està davant d’un dels darrers membres d’una generació de cantants en clar perill d’extinció. Joseph és el darrer valedor d’una tradició de cantants irrepetibles que beu de la font del mestissatge, molt abans que aquesta maleïda paraula es posés de moda. Joseph ha estat present en els darrers cinquanta anys d'història de la nostra música i s’ha anat adaptant i enriquint amb el pas del temps.
La meva secció Looking back de la revista World Music del mes de desembre en la que parlo d'algunes particularitats d'LPs històrics. En aquest cas, era el torn del mític Why? de Màquina!
Amb els anys que fa que conec a l’Emili mai l’havia vist tant en forma. És evident que amb Jazz-Rock Trio ha trobat l’equilibri ideal. Dosis de jazz, rock, psicodèlia, latin, salsa, autenticitat i una forta càrrega d’improvisació. Ara bé, si el disc respira equilibri i un so elèctric personalíssim, el directe és un complement indispensable al treball d’estudi. Resulta interessant i una experiència molt recomanable.
El passat divendres 4 de novembre a la nit vaig anar a la sala Luz de Gas a l’homenatge que es va fer al tràgicament desaparegut Ia Clua. Crec que no cal fer una crònica sobre tot el que va ser l’acte i encara menys ressaltar la grandesa de les cançons de l’Ia. Només subratllar un parell de coses que em resultaren interessants. Primerament poder veure a dalt d’un escenari a artistes de la talla de Joan Manuel Serrat, Manel Joseph, Pau Riba, Jordi Batiste, Max Sunyer i un llarg etcètera no passa cada dia.
