Àlex Gómez-Font

Durant els anys seixanta el fet de cantar en català es va convertir en una moda i per primera vegada va ser una normalitat a casa nostra. A través del sorgiment de la Nova Cançó i les discogràfiques Edigsa i Concèntric es van crear les condicions necessàries pel sorgiment de grups de pop i rock cantat en català. Alguns d’aquest grups foren Els 4 Z, Els Xerracs, Els 3 Tambors, Els 4 Gats, Dos +Un o Els Dracs, per citar-ne alguns d’una llarga i extensa llista.

Aquesta setmana m’he assabentat del tancament de Rockdelux. El número del mes de maig és el darrer de la històrica capçalera. Rockdelux podria agradar o no, podia tenir alguns defectes. Com sempre també tenia el seus detractors que deien que era un punt així o aixà. Però crítiques a banda era una revista que feia una bona feina i aplicava bons criteris a l’hora d’exposar les notícies, novetats... No cal ara fer una defensa de la revista, els que l’hem anat seguint i comprant ens sap molt de greu veure que ja mai més podrem gaudir-ne.

Això d’estar confinat per coronavirus dona per fer moltes ximpleries i penjar-les a la xarxa. Malgrat tot, sempre hi ha gent que això d’estar confinat se li ha posat bé. És el cas de Jordi Batiste que ha penjat una revisió preciosa de «Pallarès». La versió original l’havia escrit l’any 1971 i l’havia inclòs al disc Un gran dia (1972) d’Ia & Batiste.

Darrerament s’ha posat molt de moda la cançó popular «Bella Ciao». Ens ha arribat per vàries vies, la més mediàtica, a través de la sèrie La casa de papel. Aquesta cançó és canta, s’interpreta a festivals de cançó i tothom sembla cantar-la de manera alegra. Ha esdevingut un himne més de la lluita social, la igualtat i tot el que hi va relacionat. En evidenciar aquest fet, m’ha vingut a la memòria que fa més de 50 anys Xesco Boix publicava el seu àlbum de debut, un EP, que portava per títol Bella Ciao i del que la cançó que obria el disc era «Bella Ciao».