Àlex Gómez-Font

Portava molts anys anant al darrera de poder veure en Rafael Riqueni en directe. Quan semblava que ho podia aconseguir sempre sorgia algun imprevist de darrera hora que feien que el concert se suspengués. Riqueni ha passat uns anys molt complicats però sembla que darrerament ha ressorgit del seu infern particular. La primera mostra va ser l’edició l’any 2017 del seu darrer treball, Parque de María Luisa, on mostrava un gust, un so i una sensibilitat com feia temps que no trobava en un disc d’un guitarrista flamenc.

Es pot dir que Raimon és el primer gran cantautor de casa nostra, l’home amb una personalitat pròpia que va més enllà dels clitxés marcats. L’irrupció de Raimon en la cançó catalana va crear un abans i un després que no té cap precedent i que marcaria història.

La veritat és que sempre tinc moltes reserves davant d’una novetat, entre altres raons perquè l’edició constant de música és tan brutal que és impossible d’absorbir. Per això sovint em protegeixo mantenint-me pels marges ja que lectures ràpides i audicions accidentades no són el meu fort. Prefereixo la calma i l’anar fent amb la línia que tinc traçada. No obstant, en un cas com aquest, en el que un bon amic em porta un CD, m’aturo; el desprecinto i abans d’escoltar-lo em miro el llibret, els crèdits i tot el que hi puc trobar.

A les notes del disc que acaba de publicar Oriol Tramvia, Agustí Pons comença dient que  veus autoritzades deien que l’Oriol Tramvia vivia a la inòpia. El diccionari ens defineix inòpia com a pobresa i fretura, i la fretura com la mancança o escassetat d’allò que és necessari. Pons ho expressa en passat perquè en aquest present alguna cosa ha canviat. El títol del disc juga amb aquest Tramvia del passat i el transforma en un Tramvia del present. Aquella inòpia es transforma, en perd l’accent i l’article se li ajunta.