No puc parlar de la pèrdua de Víctor Amman des del punt de vista d’un amic. Només havia parlat amb ell un parell de vegades i per telèfon. Quan estava treballant en Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste (2012) havia intentat contactar amb ell per mantenir una conversa i que m’expliqués el seu punt de vista de tota aquella història. Per diferents circumstàncies sempre se m’havia escapat. Un dia que haviem de quedar al final no li va anar bé. Un altre, quan estava a l’estudi del Xavier Batllés jo no vaig poder anar-hi. Les darreres vegades que havia intentat localitzar-lo em deia que ja em trucaria ell. Al final, el nostre contacte es resumeix en un parell de converses telefòniques. Ara ja no podré quedar amb el Víctor i em quedarà el desig i les ganes de mantenir un conversa sobre la seva història de músic, la seva trajectòria i els seus pensaments.
Per edat, no em va tocar viure l’etapa de la Mirasol i les posteriors ramificacions. I després es va apartar del show. Per tant, es pot dir que en directe tampoc el vaig arribar a veure mai. Bé, si que l’he vist, no obstant, sense que el Tortell Poltrona se m’enfadi, l’he vist en l’entorn del Circ Cric i mai en conjunts musicals pròpiament dits.  Malgrat tot, des del primer dia que vaig escoltar algun dels enregistraments que havia realitzat m’havia fascinat de tal manera que la seva música sempre em va acompanyar i m’acompanya. He anat resseguint la seva biografia musical, descobrint a un músic silenciós, introvertit i amb una gran sensibilitat.
Si no puc parlar des del punt de vista d’un amic, si que ho puc fer com un seguidor encantat de la música que Amman ens ha deixat gravada i de la que sempre seguiré disfrutant. El vaig descobrir a Salsa Catalana amb l’Orquestra Mirasol, un disc capdal del que ara queda massa carregós tornar a destacar tots els elogis que em mereix. En aquest àlbum hi ha un tema que va escriure Amman que resulta molt escaient per posar banda sonora a aquest escrit: “Molt trist”. A partir d’aquest primer descobriment vaig seguir les seves passes per Blay Tritono amb qui va gravar un altre imprescindible: Clot 20. Allà Amman, a banda d’interpretar també va deixar escrita una peça que sempre em cridà l’atenció: “Montblanquet”. No m’agradaria oblidar el seu treball iniciàtic al costat de l’Ovidi Montllor, amb el seu inseparable Xavier Batllés, Crònica d’un temps, que vaig descobrir més tard.  Amb l’Orquestra Plateria va ser el responsable d’aportar un concepte més caribeny i va ser partícep d’un dels grans èxits de la banda, la terrible versió de “Pedro Navaja”. Posteriorment, Amman es retiraria de la primera línia i a banda d’està al costat de Tortell Poltrona, no va deixar mai de fer música ni de compartir-la amb les seus amics, lluny dels grans focos i els circuits. La darrera descoberta musical que vaig fer sobre Víctor Amman va ser gràcies a l’Emili Baleriola, quan un dia em va ensenyar un disc que havia gravat el Víctor Amman i que li havia regalat. Recordo que el disc no estava a la venda i que era un regal personal.