Sembla que no arribi mai, però la veritat és que ja tenim a la cantonada el BCNmp7 dedicat a l’esclat i sorgiment del rock progessiu a Barcelona, referència i punt d’inici d’una nova manera de fer i viure la música al nostre país. Abans d’explicar com hem acabat vertebrant aquesta jornada m’agradaria comentar un parell de coses en quant al funcionament i la manera de procedir. En primer lloc, agraïr a l’Ingrid Guardiola que hem truqués per encarregar-me la programació d’aquest darrer BCNmp7. Que sense que hem conegués directament es posés en contacte amb mi per tal de realitzar el projecte ja em va sorprendre, però encara em va sorprendre més que en els temps que corren en els que els estirabots, les retallades, la cultura de la superficialitat, la modernor buida i l’aposta per l’espectacularitat i la mediatització de tot el que ens envolta s’apostés per aquesta jornada. Una jornada que reivindica una escena, i ara sí que puc ser subjectiu, una escena que fins a dia d’avui ha estat injustament tractada, fins i tot oblidada. Podria dir-se que tot i ser una referència actual i vigent, ha format part de l’underground més absolut, de l’oblit. És per això que no puc més que donar les gràcies a l’Ingrid perquè ens deixi acostar part de la nostra recent història musical i que a més ens ho fes de la mà del CCCB.
Els coordinadors culturals, programadors culturals o com es digui, sempre m’han semblat unes figures fosques, allunyades de la cultura pròpiament dita i properes a interessos determinats, banalització, mediatització, medalles... Per contra, l’Ingrid m’ha demostrat tot el contrari, potser perquè forma part d’un reducte de persones que treballen amb independència, honestedat i que miren per l’interès general. Una classe de persones en perill d’extinció, que s’estimen la cultura per sobre dels personalismes.

Pel que fa a la jornada, en un principi es tractava de muntar música en directe que d’alguna manera fos el reflex d’aquella època i que a la vegada en mostrés la seva vigència. A priori sembla fàcil, però es tractava d’un repte una mica complex. Muntar un repertori amb música de fa algunes dècades és perillós pequè si no es fa amb molt de respecte pot semblar una cosa nostàlgica, casposa i fins a cert punt carrinclona. Per fugir d’això calia comptar amb músics que estiguessin en actiu amb els seus respectius projectes. Això ja era un handicap, perquè d’entrada molts ja no hi són, altres estan desvinculats de la música i la seva vida ha anat cap a una altra banda. D’altres senzillament no funcionen per aquest tipus de treball. En fi, que la cosa estava difícil, a més havia de comptar amb músics que els vingués de gust fer la sessió, ja que sense bona sintonia i ganes la cosa no pot sortir bé. A més, donat el context actual, els pressupostos de treball eren força ajustats i no teníem cap xifra màgica. Així doncs, calia músics amb ganes de fer-ho i de defensar la proposta. Torno a repetir que calia triar músics que estiguessin en actiu i que a la vegada haguessin estat una referència pel moviment del rock progressiu. Després de fer moltes llistes i de pensar-m’ho vaig donar amb tres noms, tres grans músics que a la vegada m’atreviaria a dir que són amics. A banda, segurament els faria il·lusió la feina que els volia encarregar. Aquests tres músics eren i són: Toti Soler, Jordi Batiste i Emili Baleriola.

El Toti Soler va ser un pioner en introduir una altra manera de fer rock en el nostre país. Amb formacions com Om, va participar en la modernització dels acompanyaments que fins aleshores es feien pels cantants. En aquest sentit brillant és el seu treball al costat de Maria del Mar Bonet, encara que per sobre de tot destaca el que va fer amb el primer Dioptria de Pau Riba. Amb Om va fer moltes altres coses, com editar un LP magnífic o erigir-se com el pare d’una nova manera de fer rock en català amb temes com “Vindrà la llum”. El seu treball amb Taj Mahal... Posteriorment abandonaria de manera definitiva la guitarra elèctrica i s’abraçaria al flamenc, en una recerca gairebé malaltissa d’una nova manera de fer música. La transformació personal de guitar-hero elèctric a buscar la calidesa de la guitarra espanyola, l’estil personal i la “mediterreneitat” el portà a acabar aquesta etapa amb discos com El gat blanc o Liebeslied, que l’encaminarien a marcar un estil personal i que ha acabat denominant Guitarra catalana.
De tota aquesta etapa progressiva si hi ha una formació que va aconseguir un ressò que ha traspassat fronteres i de la que els seus temes segueixen essent escoltats i reivindicats, aquesta formació és Màquina!. Malgrat ser una banda amb una història molt curta, molts alts i baixos i un constant anar i venir d’integrants, va aconseguir afiançar un repertori que ha esdevingut referència tant a dins com a fora de les nostres fronteres. La seva posada en escena, el disseny dels discos i la promoció, afegit a la qualitat de la seva música, feia indispensable rescatar les seves cançons. Per mostrar la grandesa del repertori de Màquina! s’havia de comptar amb representants d’aquelles Màquines que es van anar succeïnt. Sense cap mena de dubte era indispensable la participació del que va ser el fundador del grup juntament amb Enric Herrera, Jordi Batiste; cantant, baixista, dissenyador i peça clau d’aquella primera Màquina! i per sobre de tot, frontisa del nostre passat i present musical. Per la seva banda l’Emili Baleriola va formar part de la segona Màquina! o podríem dir de la tercera, aquella Màquina! que va aportar un component més funky, blues, amb la incorporació dels metalls. L’Emili, a part de ser un dels grans de la guitarra elèctrica del jazz-rock, és una persona honesta i que treballa per amor a la música. Això fa que la Màquina! que volem erigir per aquest dia tant especial funcioni. Amb l’Emili vam estar parlant del repertori que s’havia de tocar perquè la Màquina! fos el màxim de representativa del que va ser. Ell s’ha encarregat dels arranjaments d’aquest recital amb total obertura. Val a dir que és molt lloable per la seva part que hagi arranjat per aquest dia peces com “I believe”, un tema clau, de cert compromís i que a la vegada és l’homenatge pel que va ser un dels guitarristes més curiosos i carismàtics d’aquella etapa, Josep Maria París. Acompanyant a l’Emili Baleriola i el Jordi Batiste, Asimètric, una banda de jazz-rock molt interessant i que aprofito per recomenar d’allò més.
Per tal de què la presentació i exposició de la jornada tingués una càrrega que ens acostés a tot el fenomen d’una manera més profunda, i deixant de banda tòpics i superficialitats, calia comptar amb algun expert en el tema, amb criteri propi, bon discurs i llarg recorregut. És per això que no vaig dubtar ni un moment en oferir aquest paper al periodista Karles Torra, un dels millors experts en rock, psicodèlia i jazz que hi ha al nostre país, hereu de l’escola d’una nova forma de fer periodisme musical, dels Muntanyà i companyia, allunyada de la grisor i la mediocritat. Una persona que és capaç de contextualitzar i posar al seu lloc tant el fenomen musical com el social, polític i filosòfic, un mestre.