Proyecto A és una de les obres més curioses, desconegudes i trascendents de la història de la música progressiva i el rock realitzades al nostre país. Darrera de Proyecto A, s’hi troba Frank Dubé, un músic en majúscules que ha deixat la seva empremta en multitut de gravacions, ja sigui com a solista o com a músic de sessió. Acordionista excepcional, compositor ampli i obert, la seva carrera no només s’ha limitat al fet musical sinó que ha anat més enllà, però això forma part d’una altre parada en la figura de Dubé.
Proyecto A va se publicat per RCA-Víctor l’any 1971, tot i que la gravació es va fer l’any anterior i la preparació del projecte es remonta a l’any 1969. De l’extret en les converses mantingudes amb Dubé podem arribar a la conclusió que d’alguna manera va ser la Meca de la seva obra, una obra que anava un pas més endevant i que públic i crítica no van acabar d’entendre, ni d’apreciar com es mereixia, però que en l’artista va ser un punt d’inflexió que marcaria el rumb de la seva vida i part en l’entrada en l’òrbita de la psicoestètica.
La gènesis i l’univers de Proyecto A, parteix de l’impacte tant personal com mundial que va tenir l’arribada de l’home a la lluna. No deixa de ser curiós que a casa nostra, hi ha d'altres artistes que també es van veure influenciats per aquest aconteixement històric i també li van dedicar un disc. El cas més conegut, va ser l’EP Miniaturas que van gravar “Cachas”, Pau Riba, Jaume Sisa i Albert Batiste, que fins i tot van canviar els seus noms per els dels astronautes i acompanyaven el disc amb un retallable per construïr una nau per anar a la lluna. Proyecto A és un disc format per 8 cançons, dedicades als diferents planetes, tècnicament força complex i amb un gruix de músics destacats que en els crèdits del disc apareixen tots amb pseudònim. Les sessions de gravació van ser força complexes, en les que Dubé insistia en la necessitat de que la música transportés a l’oïent a l’estat d’ingravidesa, amb un groove potent, cosa que va fer suar de valent als músics.
D’una manera genèrica podriem dir que és un disc de rock, amb tocs de soul i  funky, malgrat que darrera d’aquesta simple etiqueta hi ha molt més. Hi ha dues referències a destacar durant la preparació del Proyecto A. En primer lloc, a Dubé li havia cridat molt l’atenció Els Planetes de Gustav Holst, pel to descriptiu i que en tot moment et trasllada al viatge per l’univers i els diferents planetes. A aquesta primera referència, Dubé va començar a treballar amb les escales de tons, que a diferència de l’escala normal, és matemàtica pura, distància d’un to a un altre exacte, malgrat aconseguir uns sons que a vegades poden ser estranys i als que estem poc acostumats i que sembla que no tinguin final. A aquesta idea bàsica s’hi va sumar l’escolta de La mer de Debussy, una obra feta amb les escales de tons, amb la intenció d’acostar-nos al so de les onades, unes onades que no tenen fi. D’aquesta manera, amb les escales de tons, que sembla que la música no acabi, Dubé va trobar el recurs per descriure conceptes com la ingravidesa o l’espai sideral.
Pel que fa als sons, no deixa de ser curiós el gran treball que va dur a terme Frank Dubé, ja que aleshores les biblioteques de sons no estaven a l’abast de tothom i en la majoria dels casos, els sons que buscava Dubé tampoc exisitien. Per això va recórrer a la seva pròpia inventiva. Gravar les onades de la platja de Castelldefels durant 10 minuts. Posar un micròfon protegit amb un plàstic dins una galleda d’aigua i amb un tub bufar per fer bombolles, recollir el so a través d’un magnetofon de dos velocitats, produïr el so a la velocitat inversa a la gravada, passar aquest so per un eco vinson (diley), posar la cinta al reves... La sortida del coet és la gravació manipulada d’engegar la caldera del gas. També hi ha la notícia gravada de la tele barrejada amb els crits de la gent. A la cançó “Neptuno” la veu de Dubé que és tant trencada i inhumana és perquè està passada per un amplificador de guitarra Fender. Dubé em comentava que li hagués agradat tenir un moog, però que no en tenia, ni n’hi van proporcionar cap, per això havia de buscar els sons més diversos i dferents, com per exemple posar cadenes a un piano de cua, manipular el peda, passar un pal per les cordes... Hi ha un solo de Hammond que sona raríssim i és perquè un cop el van fer van tallar la cinta i la van muntar al revés.
Dubé va concebre Proyecto A, que originalment s'havia de dir Proyecto Apolo, com la seva pròpia catedral, volia que es ballés a les discoteques, com a ritme modern i diferent. Com deiem al principi la crítica no el va entendre, al contrari, el va concèbre com alguna cosa estranya, ininteligible. Normal, Proyecto A era una obra que emmudia el seu propi temps, avançada, futurista i que d’alguna manera trencava els esquemes de les orelles i els sentits convencionals per traspassar el temps i les fronteres del moment, per quedar emmarcada sota el paraigües de les obres fora de temps i magistrals.

Proyecto A
RCA- Víctor (LSP-1042, 1971)

1. A Marte
2. A Neptuno
3. A Júpiter
4. A Mercurio (Hermes)
5. A Saturno (Cronos)
6. A Venus
7. A Urano
8. A Plutón

Frank Dubé, composició i veu
Jordi Camp, guitarra
Joan Giralt, Hammond
Antonio Muñoz, baix elèctric
Nator, trombó
José Ortega, saxo
El bateria havia de ser Jordi Colomer però a darrera hora per impossibilitat va ser substituït per un bateria de l’estudi. El brass també l’interpreten músics d’estudi.