Canet Rock
Pestanyes primàries
Aquests darrers dies m’ha cridat l’atenció saber que després de 35 anys es tornarà a fer el Canet Rock. És una gran notícia saber que s’organitza un nou esdeveniment musical i en conseqüència que hi hagi més oferta de música en viu. M’agradaria però remarcar algunes de les coses que s’han dit en referència al mític Canet Rock dels anys setanta, sobretot del primer, el que es va fer l’any 1975. D’entrada no paro de llegir i sentir arreu que allò volia ser creat a imatge del festival de Woodstock. Si filem prim, si hi ha un festival que es va emmirallar en Woodstock, Wight i el que passava fora d’aquell país gris, aquest va ser un altre festival oblidat, el de Granollers, el Primer Festival Internacional de Música Progresiva de 1971.
Com tots sabem, la idea de fer el Canet Rock va sorgir a partir del que fins aleshores es feia a Canet, les 6 hores de Cançó, i un dels seus principals artífex era en Joan Ramon Mainat. En un moment determinat, a partir dels aires nous injectats per l’entorn de Zeleste, Rafael Moll en primera instància i Víctor Jou decidiren donar forma a una nova manera de festival musical, el que seria el Canet Rock. Val a dir, que Moll sempre m’ha insistit que aquella primera edició no s’hagués dut a terme sense la complicitat de Joan Ramon Mainat. De les converses que he mantingut amb ells, sobretot amb en Víctor Jou, em queda molt clar que allò que la premsa i la gent no para de dir de que va ser un Woodstock a la catalana està molt lluny de la realitat. Res d’això, de fet en Víctor s’enfada sempre que li trec aquest comentari i m’explica que si alguna cosa no volia ser allò era una còpia de Woodstock, ni res semblant. Així m’ho explica:
“Què hi havia la referència? D’acord. Que en Pau Riba explicava històries fascinants del seu pas per Wight? També. Però en qualsevol cas, el Canet Rock era una manifestació del què estava passant a nivell musical i cultural, era real, ens ho creiem i en la darrera història que pensàvem era en fer diners i en la fama. Si haguessim volgut fer una cosa gran i assegurar-nos, hauriem convidat a artistes consolidats i no hagués estat una ruina econòmica”.
Al respecte, Manel Joseph, un dels participants en aquell primer Canet també és categòric:
“A Woodstock, les estrelles arribaven amb helicòpter, cotxe privat, tocaven, cobraven i marxaven. A Canet, nosaltres mateixos muntàvem l’escenari, tocàvem, recolliem i erem com una gran família. Una “moguda” capitenejada per en Moll i en Jou en la que participàvem tots. Per exemple, recordo que feia falta un piano i anàvem amb un camió tota una colla al local que tenia la Trinca a Barcelona, el carregàvem, feiem tot el viatge al remolc amb el piano i a l’arribar, descarregar, pujar-lo a l’escenari, muntar-lo i acte seguit a fer el que fes falta”.
L’esperit de Woodstock era una aparença de pau i amor, però a dalt de l’escenari hi havia estrelles que cobraven talons amb molts zeros i els organitzadors havien muntat aquell cartell d’estrelles amb la intenció d’omplir. Evidentment també volien fer un acte de pau i amor, però a la vegada guanyar el màxim de diners possibles i treure’n un profit més que notable, amb pel·lícules, discos... Encara que per diverses circumstàncies no ho van aconseguir. A Canet Rock, sentint el testimoni del Manel o el que apunta en Jou queda clar que era una altra història. Ni infrastructura, ni ajudes, ni res de res, tot era espontani i sobre la marxa, com l’equip de rodatge de la mateixa pel·lícula. Canet era real, formava part d’un somni, d’una manera de ser i s’obria a tot allò que respirava diferent. Anava molt més enllà de l’estrictament musical o comercial, sino no s’hagués fet aquell cartell i encara menys s’hagués comptat amb la complicitat i els espais que ocupaven amb la seva història gent com El Rrollo enmascarado. A nivell artístic, m’explicaven que a banda de mostrar tot allò que s’estava fent a la factoria de Zeleste es va intentar donar un caire més global i significatiu amb propostes que trencaven estereotips, que s’escapaven o que eren més que una moda passatgera. El cas més clar en aquest aspecte va ser Lole y Manuel, una parella que trencava els fonaments del flamenc més ortodox amb una posada en escena, una música i unes lletres que eren més que flamenc i s’obrien a un espai musical i artístic genèric, a un públic universal, més enllà de l’estrictament local.
Espero que aquesta nova etapa de Canet Rock tingui una llarga vida i que s’arreli, no obstant, també espero que obri els ulls a un espai més obert, menys local pel que fa als noms segurs de sempre, que entenc que evidentment hi han de ser. En aquell primer Canet actuaven grups com Barcelona Traction que no tenien espai en el mercat i el circuit comercial. A diferència, en aquest Canet actuen artistes consolidats i apostes segures del panorama local com Blaumut, Love of Lesbian, Els Pets, Gerard Quintana... Que hi han de ser, però també es troba a faltar els Barcelona Traction, els “Trópico”, Jordi Sabatés o el Toti Soler de torn.
Està bé que gent com Josep Maria Mainat donguin suport a aquest nou Canet i que surtin a la foto, que en prenguin part i es mullin. No obstant, com sol passar a totes les històries que s’acaben fent oficials i pel gran públic, es troba a faltar un gest cap a d’altres protagonistes i instigadors de l’esperit original, els que la van fer realitat. Comptar amb ells, o bé, reconeixe’ls i que surtin a la foto. Fugir del “goita que fan ara”. Per desgràcia, la història oficial està plena de “Víctors Jous” o d’altres persones oblidades i menystingudes.