Sabíem que en l'últim que estava treballant Paco de Lucía abans de la seva inesperada mort era un disc sobre la “copla”. De fet, Carles Benavent m'havia informat al respecte. El mateix Carles, participava en el tema que després obriria el disc, "Maria de la O". No obstant això, quan es va anunciar l'aparició del mateix em van assaltar un munt de dubtes. Seria un d'aquells discos inacabats que es treuen per aprofitar la tirada un cop mort l’artista? He de dir que els dubtes queden dissipats després de l'audició d'aquest extraordinari àlbum.
Em van comentar que quan Paco ens va deixar la feina ja estava acabada i es trobava en fase de postproducció. Sobre el mateix, es podria dir que sembla una premonició, com si el mestre sabés que li quedava poc temps i ens brindés el seu últim sospir en forma de testament. Una tornada a la infància, com a través de la seva filla ens explica el d'Algesires. Un retorn a aquelles cançons que sentia de petit i que sempre han estat menystingudes, com a gènere menor, la “copla”. En aquest treball Paco de Lucía aconsegueix enaltir composicions conegudíssimes com "Ojos Verdes", "Romance de Valentía", "Zambra gitana" o "Maria de la O", entre el total de 8 talls que formen Canción Andaluza. Paco dota els temes d'una musicalitat i elegància que traspassa l'espai i el temps. La seva guitarra emociona i en alguns passatges es torna tan sensible que la bellesa que emana es transforma en melancolia. Temes com "Maria de la O" que Paco de Lucía havia escoltat tantes vegades cantada per la seva admirada Marifé es vesteixen de gala i desprenen una elegància, una musicalitat i una harmonia que ens descobreixen una nova manera d'escoltar i sentir. En aquest treball, Paco va deixar de banda els picats, la velocitat i la ràbia que tants aplaudiments li van aportar en el passat en pro de l'emoció, la calma i la transparència. Brillants sonen les guitarres i també continguts, precisos i de suport els altres instruments que toca, com el llaüt o les bandúrries. En el capítol de col · laboracions, ens sorprèn el nom de Carles Benavent, antic membre del sextet que després d'anys sense col · laborar amb el mestre aporta un baix de suport i suavitat a "Maria de la O". Imprescindible l'aportació d'Alain Pérez a la major part de talls del disc i sobretot en la versió de "Senyorita", amb un Oscar de León esplèndid. En el capítol de les veus, també destaquen Estrella Morente a "Te he de querer mientras viva". Menció a part per Parrita, que es mostra superb a "Zambra gitana".
Per a molts, no era el disc que s'esperava, però com sempre, ell fa callar les veus, i s'acomiada amb un disc diferent, amb el distintiu flamenc, però més personal i interior. Paco de Lucía ens sorprèn i ens torna a demostrar perquè és un artista que ha entrat a formar part de l'Olimp dels grans, del que  és irrepetible.