Músic, compositor i sonoterapeuta, el més conegut de José Manuel Pagán és la composició de bandes sonores per al cinema. Al llarg de la seva extensa carrera ha realitzat la música per pel · lícules de Bigas Luna, Vicente Aranda, Jordi Cadena, Carles Balagué, Rosa Vergés, i un llarg etcètera. El seu èxit més recent, el Premi Gaudí a la millor música original per Pa Negre d'Agustí Villaronga. No obstant, José Manuel Pagán s'ha anat especialitzant en la sonoteràpia. En aquesta disciplina, s'ha convertit en una referència ineludible dirigint projectes d'aplicació de la música en malalts. Actualment, acaba de publicar La Música del Color (Saimel Ediciones, 2014), un disc en el que Pagán ha reunit tot el seu saber i experiència després d'anys treballant amb la musicoteràpia.

José Manuel, abans d'entrar a parlar de La Música del Color i per situar-nos, estaria bé fer un repàs a la teva trajectòria. Encara que vas néixer a Suïssa, la teva formació i els teus primers passos com a professional van ser a Madrid.

Li he d'agrair al meu pare que em va posar una professora de piano amb 7 anys sense saber si realment jo m'anava a dedicar a la música i aquest primer pas va ser important. Quan em vaig iniciar com a professional el meu pare em va ajudar i em vaig presentar a diferents certàmens, per exemple al Festival de Benidorm, en què vaig arribar a la semifinal amb una cançó que es deia "Sonia". Fins i tot vaig gravar un parell o tres de discos a Madrid. Tot i això, veia que la família pressionava massa i volia fer alguna cosa meva, treure’m les influències que portava. Era un moment en què necessitava deslligar-me i em sentia molt atret per la música contemporània.

Pel que comentes, el fet que el teu pare fos una persona important en l'entorn musical t’etiquetava i ho portaves com una càrrega.

Si, pesa molt, i costa molt deixar-te anar i ser tu mateix. És com una mena d'ombra que està allà. I jo li agraeixo molt al meu pare el que va fer per mi, però jo no volia estar etiquetat com el fill de José Pagán que va fer més de 100 pel · lícules, director de l'arxiu sonor de Ràdio Nacional i un llarg etcètera. A part tenia ganes de canviar d'aires, Madrid m’atabalava molt i vaig fer un pas cap endavant marxant a Barcelona.

I vas continuar la teva recerca personal amb el que havies començat a desenvolupar a Madrid, la composició de música contemporània.

Al principi em vaig posar en contacte i vaig buscar músics contemporanis de Barcelona, vaig mirar que s’hi cuinava. A Madrid explorava la música contemporània amb els meus companys del conservatori. Després d'aquesta primera presa de contacte amb Barcelona vaig entrar en crisi, perquè no sabia que fer. Em vaig entrevistar amb Josep Soler i Mestres Quadreny que eren del més destacat que hi havia, encara que em va semblar exactament igual que el que hi havia a Madrid. En aquell moment ja no es feia o no es posava melodia perquè la melodia era tonalitat, no estava permès, però tampoc hi havia ritme. No podies fer un ritme fix, havia de ser un ritme sincopat. Tampoc hi havia harmonia. El ritme, la melodia i la tonalitat que són els pilars de la música ja no podien ser-hi. El que sí que hi havia era el timbre, l'orquestra va evolucionar cap a uns timbres estranys. Era l'únic que quedava dels antics paràmetres musicals. Però quan van aparèixer els sintetitzadors, que apretaves un botó i sortien unes sonoritats bestials, el timbre que era l'últim element musical va acabar per desaparèixer també. I què va quedar? El concepte, la música conceptual. Era més important el concepte dels compositors en compondre que el resultat sonor, amb la qual cosa vaig veure que allò era una entelèquia. Jo volia fer música per a la gent i música que tingués un sentit. Per a mi havia de ser melòdica i tenir uns paràmetres harmònics. Estava molt desconcertat i no sabia què fer ni cap a on anar.

És aquí quan entres en contacte amb la “moguda” que sorgeix a Barcelona, el Zeleste de Víctor Jou.

El desconcert inicial va durar poc perquè vaig tenir la sort d'aterrar a Barcelona l'any 1973, el mateix any que va obrir la sala Zeleste. Vaig entrar en contacte amb aquest ambient a través de Jaume Sisa a qui vaig conèixer i vaig acompanyar a Ceret, en un festival de cinema. Em va portar al Zeleste, vaig veure la inauguració i em va presentar a Víctor Jou. El Zeleste va ser un impacte molt fort, a Madrid no hi havia vist res igual, era una passada, era molt modern i nou. Em vaig incorporar com a tècnic en els concerts d’Orquestra Mirasol i els primers grups que van sortir d'allà. En un moment determinat, l'Orquestra Plateria es va quedar sense pianista i vaig entrar jo. De fet vaig gravar el primer LP amb ells. Després també vaig acompanyar al Jaume Sisa i posteriorment, amb altres músics vam fer la Orquestrina Frenesí que era una orquestra molt més petita, a la italiana, amb mandolines i violí. Vam estar rodant fins a principis dels anys vuitanta del passat segle. Aquesta etapa em va servir per aprendre el dia a dia de la música, l'escenari, la comunicació amb el públic i la connexió que es pot arribar a crear entre els músics.

Després de més de deu anys fent de músic de directe canvies i et passes a la composició de bandes sonores per al cinema, el teatre i la televisió.

La música en directe és molt esgotadora i més com la fèiem en aquella època, que anàvem sense "pipes" i tot ens ho fèiem nosaltres. Curiosament va ser Víctor Jou el que em va presentar a Bigas Luna que necessitava un músic perquè li fes la sintonia per a una sèrie de televisió que es deia Kiu i els Seus amics. A ell li va agradar molt i llavors em va encarregar la música per a la qual seria la seva següent pel · lícula, Lola i la que va venir després, Angustia. Amb tres bandes sonores per Bigas Luna s’em van obrir les portes i vaig treballar per a molts altres directors.

Compondre i treballar amb bandes sonores ha de ser molt diferent a fer música per a grups, en directe.

Depèn bastant del director, el que vulgui, el que puguis fer i el pressupost que tinguis. Primer et passen el guió i sobre el guió et fas una petita idea. Tot i que el guió de vegades porta a engany ja que tu tens una idea i després la realització, la manera com està explicada la història canvia molt. Establir els llocs en els que ha d'anar la música, decidir si hi ha d'haver una temàtica concreta, una estructura que es repeteixi per posar un exemple. Mires la pel · lícula amb el director i vas establint les seqüències.
Al cinema em vaig començar a adonar que la música té molt poder. En funció de com posis la música pot semblar que el dolent sigui més dolent o més bo o fer canviar la intensitat o la força d'una escena. I en general sempre que he pogut he intentat que la música es pugui escoltar independent de les imatges i que tingui una personalitat pròpia. Encara que és molt difícil aconseguir les dues coses, que sigui imprescindible com a part de la pel · lícula i que es pugui escoltar independentment.

 De la música en directe, a la composició per a bandes sonores i finalment entres en contacte amb la musicoteràpia.

Com tot, al principi va venir per casualitat. Un gran amic, director de psiquiatria em va demanar si podia anar a fer de música per a malalts mentals en un hospital psiquiàtric. A poc a poc em vaig involucrar i després d'escoltar les necessitats dels pacients i el que calia vam fer una orquestra amb el suport de la institució que van ser molt comprensius i van posar els diners per buscar instruments per als pacients. Va ser una experiència molt enriquidora realitzada a través de les demandes dels propis pacients. Al cap d'uns anys ens vam presentar a un concurs de projectes socials que feia una entitat i el vam guanyar. Això va ser el primer que vaig fer, una orquestra que encara està en actiu, la "Orquestra de la Bona Sort". Arran de tot això vaig contactar amb el màster de musicoteràpia, vaig començar a dirigir una coral de malalts mentals, després em van trucar per dirigir una coral molt interessant de persones amb Alzheimer i nens "sans". I era brutal, uns ensenyaven als altres. Hi havia un intercanvi molt bonic. I més coses que van anar sortint, com ara el treball musical que faig a Tarragona amb nens amb paràlisi cerebral. I com que tot ha anat bé s'ha anat corrent la veu i m'han anat trucant de molts llocs per treballar, impartir cursos...

Però què és la musicoteràpia?

La utilització de la música en els processos terapèutics. En lloc d'utilitzar medicina, o altres components terapèutics, utilitzes la música. Ja sigui com a tractament únic o com a complement. No només la música, sinó el so, la vibració. Hi ha dos fenòmens físics molt importants. Un és la vibració i l'altre el moviment. Tot està en moviment, tot vibra, en conseqüència tot sona. Fins i tot les nostres cèl · lules.
El següent fenomen és la ressonància, que seria tornar a sonar. Si un objecte està en una vibració i poses un objecte que vibra en un vibració més forta, aquesta es sincronitza amb aquesta vibració. Unes cèl · lules poden estar cansades, malaltes, deprimides i per posar un exemple, agafes un bol tibetà que produeix una vibració que penetra allà dins i la cèl · lula es posa a vibrar en aquesta freqüència. Si tu ets capaç d'entrar al cos humà i fer que les cèl · lules que estan cansades, malaltes o desafinades orgànicament dins de l'organisme i fas que tinguin una vibració més positiva, el cos millora. L'homeòstasi és l'equilibri que configura tots els processos del cos. Per exemple, en els nens que tenen paràlisi cerebral tenen la columna desviada i els pulmons estan molt apretats, respiren molt malament, tenen dolors. L'homeòstasi que és el procés que fa que la vida funcioni el millor possible, està tan desgastat que no treballa bé. Llavors treballant amb la música i a través de les vibracions vas fent pots provocar que les cèl · lules per simpatia vagin sonant en aquesta direcció i aconsegueixes regenerar el cos per dins. El difícil és arribar. Això no ho aconsegueix tothom, però si arribes hi ha una gran millora en la persona que s'està tractant.

Com s'aconsegueix arribar a canviar aquestes dinàmiques?

A través de la teva emoció. T'ho has de creure i t'has de emocionar i que la teva emoció sigui capaç que l'emoció del pacient vibri i aquests dos elements emocionals s'ajuntin. Pot arribar el moment en què es produeixi aquesta fusió. A partir d'aquest punt tot canvia. No hi ha cap sistema, la teva pròpia emoció i la teva actitud. I no sempre s'aconsegueix. I cal conèixer el que estàs fent sinó es queda tot a la superfície. No crec en freqüències de treball, sinó en la homeòstasi.

La musicoteràpia pot ajudar a qualsevol persona?

Podria semblar que la musicoteràpia només és per a un tipus de persona sensible, culta, depressiva... I no, també funciona en animals, perquè estem parlant d'organismes, de cèl · lules, d'un cervell reptilià, emocional, que el tenim tots. La sort del musicoterapeuta és que treballa amb l'ànima de les persones. Així com el fisioterapeuta treballa amb un cos malalt, el psiquiatre treballa amb una ment trencada, el musicoterapeuta treballa amb l'ànima de les persones.

La música que s'utilitza, és l'escala normal, instruments de tota la vida?

Has d'anar més enllà. L'escala normal i la música creativa funciona a un nivell de donar alegria, canviar l'estat d'ànim, poder expressar... Però si tu vols fer una tasca sanadora profunda, has d'utilitzar instruments especials. Per exemple el monocordi que és un tipus d'instrument de vibració molt poderós, els bols tibetans, els tingsha, el tambor xamànic, molt important ja que juntament amb la veu crea una vibració que canvia algunes proteïnes de les cèl · lules.

Però tot això per a la gent que no ho coneix pot semblar molt estrany o fins i tot molt ocult.

La comunitat científica està aportant dades i corroborant el que estem fent els musicoterapeutes. A partir d'aquí després hi pot haver tot un seguit de persones que practiquin la musicoteràpia sense coneixement o bé vanalitzin el seu ús.
El que dic que el tambor xamànic ajuda a canviar certes proteïnes de les cèl · lules, és un descobriment força recent. I a poc a poc, la musicoteràpia cada vegada és més acceptada i s'inclou en màsters als EUA i molts altres països. El que passa que aquí, quan parlem de sonoteràpia i el que comento de l'homeòstasi costa més. En el meu cas, la Universitat de Barcelona m'ha contractat perquè expliqui els bols tibetans i diferents instruments, tot i que encara no ho fan com a assignatura, sinó com a complement. Exerceixo de professor convidat, per fer cursos, ja que no s'atreveixen a posar-ho com a assignatura. A més hi ha molt poques persones que ho facin bé, està poc regulat i és complicat. La universitat és molt rígida.

Arribats a aquest punt, ens toca preguntar-te per la feina que acabes de publicar, La música del color. La banda sonora original del Mètode de Cromoteràpia.

Això parteix d'un altre projecte original basat en la música per a la cromoteràpia. La cromoteràpia és la teràpia a través dels colors. Els colors són una vibració molt important. Si tu perllongues una octava, una altra i centenars d'octaves s'acabaran convertint en un color. Els colors és la mateixa vibració del so però a una velocitat tremenda. Tenen un gran poder. Marta Cabeza, creadora del mètode de la cromoteràpia treballa a partir de projectar una sèrie de fotografies que ella mateixa fa amb el color a la persona. I aquest sistema funciona així, és la projecció del color, d'aquesta vibració, d'aquests 9 colors sobre la persona física i els seus cossos causal, emocional, astral ... i la transformació que succeeix. Un dia em va demanar que fes la música per a les projeccions que ella fa a partir dels 9 colors.

Encara que parteix del que comentes, La Música del color no correspon exclusivament als 9 colors que comentes, hi ha 10 temes i vist des de fora sembla que és alguna cosa més.

No corresponen als 9 colors perquè la qüestió de color per color és un altre apartat que es farà més endavant a partir de 9 dvds que es necessiten per fer color per color. I això és més aviat pels terapeutes, per als que volen seguir aquest sistema.
Aquest disc com està basat en els colors et lliurarà una vibració molt poderosa però no color per color, sinó una barreja, una amalgama, un cromatisme de tots els colors fusionats. Primer un i després l'altre. El primer track, per exemple, són tres colors que estan units per la seva pròpia vibració. És com un arc de Sant Martí, en lloc d'agafar un sol color, es fusionen. No deixa de ser musicoteràpia a distància, per mi és fantàstic. Perquè he fet això perquè la gent escoltant aquesta música es pugui sentir bé. He trigat dos anys en fer aquest disc, que és el projecte més llarg que he fet en la meva vida. No deixa de ser un testament musical perquè resumeix la maduresa en què estic, l'experiència del que he anat aprenent al llarg de tots aquests anys. M'he posat a disposició de tots aquests colors que d'alguna manera a mi també m'han afectat. Crec que és un treball molt autèntic, i no s'ha fet amb finalitats comercials ni per ser més conegut, sinó perquè ho sentia. De fet el vaig acabar-lo el 2012 i he trigat encara dos anys a treure’l.

Em crida l'atenció això que comentes que en certa forma és un testament musical que aglutina tota la teva experiència. Quan escoltes el disc es poden observar algunes referències a compositors i músics que han format part del teu aprenentatge.

És cert, hi ha referències a compositors que sempre m'han agradat: Erik Satie, Rackmaninov... Hi ha un gest de complicitat fins i tot a Guridi que va ser professor del meu pare, a Bach que m'agrada molt. Què volen dir aquestes referències? Doncs que hi ha un moment que agafo un tros d'una melodia que dura uns segons però que ja està, recorda, un petit homenatge i perquè també m'està fallant l'oïda i llavors és difícil que pugui tornar a fer una cosa d'aquesta envergadura. Seguiré fent coses, però una cosa tan completa com aquesta ho veig difícil.

La música del color és per ser escoltada en qualsevol moment, al cotxe, a casa mentre fas alguna cosa, en soledat?

Bona pregunta! En general quan l'hi he donat a algun amic, em comenta que s’ho posarà al cotxe. Sempre contesto el mateix: "Pots escoltar-ho com vulguis, però si vols que tot això tingui el seu poder i la seva força el millor és que ho escoltis sol, amb poca llum i sencer, de principi a fi. Una hora i quart. Llavors és quan notes el que ha passat. En general estem acostumats a consumir música al cotxe, d’ambient, d’acompanyament... Aquesta música no és així, és una música per deixar que t'entri. Si tu no t'obres, si no estàs en una situació que diguis que ara ho vas a parar tot i et posaràs a escoltar-la, és difícil que t'arribi.