No estic descobrint res si dic que Pau Riba és amb diferència un dels millors lletristes de la cançó catalana, un bon poeta i un gran però poc prolífic narrador. Per mi, el llenguatge del Pau és l’escrit, encara que sempre l’haguem situat més com a cantant, cantautor o com es vulgui dir.
Al Pau escrit m’hi vaig iniciar amb Lletrarada que contenia totes les lletres de cançons que fins aleshores havia escrit. Després em vaig divertir amb Al·lolàlia, on jugava amb les paraules i la seva etimologia. Més tard vindria Ena, Màximes Maximalistes i Cançons i poemes, entre d’altres.
No descobreixo res si dic que Pau Riba no és el més destre del cant ni de la guitarra. Però si que crec que posseeix un gran virtuosisme en la construcció de la paraula escrita, ja sigui en vers com en prosa. Recordo que un dia que ens vàrem trobar a un bar de Tiana li vaig preguntar que per què no publicava més, que era una llàstima no poder gaudir amb més freqüència de la seva obra escrita. La resposta del Pau va ser sincera, fins a cert punt trista ja que no em va desvetllar cap secret que no sabés, al contrari, una qüestió que tothom sap i que mai es comenta: la precarietat de l’escriptura. Si Pau Riba fa un disc com a mínim el pot anar movent i fent concerts que poden generar algun petit benefici. Hi ha un resultat més ràpid, més directe amb la gent i et permet anar menjant. En canvi el llibre requereix un esforç que no compensa tant. Molts dies, mesos i a vegades fins i tot anys de feina amb els que no arribes a tanta gent i el retorn econòmic és de misèria o gairebé inexistent. Està clar que un ha de menjar i el llibre no t’ho permet. El llibre, la major part de vegades respon més a una necessitat vital.
He tornat a pensar en tot això després de caure’m a les mans Sa meu mare. Un llibre que si no existís aquest bombardeig constant de publicacions quedaria com un dels més destacats, d'aquest primer quart de segle, en la nostra llengua. Una referència que situaria al seu autor com un dels grans de la paraula escrita en català. I és que la mort de la mare va ser l’impuls perquè Pau Riba fes aquesta joia. Segurament Sa meu mare es vendrà poc, pot ser que passi desapercebut. Amb total seguretat Pau Riba no en podrà treure una rendibilitat que compensi les hores de treball, el dolor o les llàgrimes. No obstant alimenta la llengua i el gaudi dels què el llegim. Et fa pensar que és una llàstima que Pau Riba no publiqui amb més asiduítat.