Febrer de Víctor Obiols, febrer de Victor Bocanegra o febre d’Obiols-Bocanegra. En qualsevol cas, segurament aquest mes de febrer de 2015 serà un mes important pel meu admirat Víctor Obiols.
No és cap secret dir que escric aquestes línies amb una mirada subjectiva, la de l’admiració, el respecte, l’amistat i l’aplaudiment cap a un cantant, poeta, escriptor, traductor, professor i molt més. Obiols és un home en perill d’extinció, únic, inigualable, i més si partim que estem en un país petit, culturalment diminut, confús i a on es barregen els que volen agradar, els que no diuen res, els del passatemps, els de les connexions, els oficials i els amics i coneguts entre els veritables.
Obiols té aquell punt de romanticisme a l’estil del seu admirat Rimbaud. No deixa de ser un suicida en potencia, un home que parteix de la raó, del cor. L’home que deixa la posició còmode i fàcil que crea una plaça a la universitat: sou segur, estatus, viatges i conferències, oficialisme... Renúncia a tot això davant l’estupefactació dels del seu voltant per viure la única vida que sap viure, una vida artística, on la poesia i la realitat són una mateixa cosa. On la música, la construcció de versos i el pensament conviuen les 24 hores del dia. Obiols viu amb el neguit i l’incertesa del futur, de l’arribar a finals de mes, de la negació d’una part de públic que només segueix les directrius d’una cultura oficial i marcada per buròcrates que creuen en el valor de la cultura com a indústria mercantil o d’amics. El mateix "oficialisme panfletari" que davant de l’edició aquest mes de febrer del seu Sol de lluna ple Poesia (1974-1999) (Edicions Els llums, 2015), que comprèn 25 anys de poesia, obra ja editada, altra descatalogada o introbable i algun llibre inèdit. Un llibre que es completa amb un excel·lent pròleg de Pere Rovira, epíleg de Francesc Badia i Dalmases, la portada inèdita que en el seu dia va fer Pepe Sales per il·lustrar el Carrer d’hivern (Llibres del Mall, 1983), o els prologuistes de luxe que en el seu temps l’havien prologat: Joan Brossa i Eugenio Trias. Tot això amb capçaleres a cadascun dels llibres que formen aquest Sol de lluna ple  realitzades pel propi autor, en un intent per aclarir el que es pot trobar el lector i donar-nos més informació i detalls.

Davant d’una obra d’aquesta magnitud, sorprenen algunes esmenes:

“Ja m’ho miraré”,
“Ja tenim complet el “cupu” de crítica poètica d’aquest mes”
“S’haurà d’esperar”
El de la televisió que diu que ja vam entrevistar un poeta que és l’oficial i el que agrada i fins d’aquí tres mesos o ves a saber quant no en toca un altre i si ets tu, gràcies.
El de la directora de la Institució tal, que té molta feina i ja veurem si s’ho pot mirar un dia d’aquests... 
El d’aquí no sortirà perquè la poesia no ven i no li podem dedicar massa espai.
El ja buscarem la manera d’encabir-ho en algun moment (et fan el favor).

No tot és això, també hi ha qui ho agafa amb ganes i dedica el què hi ha de dedicar. També et pots trobar el que realment li agradaria i no pot fer alguna cosa perquè el tenen a règim.
En fi, deixant de banda el lament, seguirem caminant, disfrutant d’obres com la que ens ofereix l’amic Obiols.
Començava aquestes línies parlant del febrer d’Obiols, tant per la publicació d’aquest Sol de lluna ple Poesia (1974-1999) com per un altre esdeveniment interessantíssim, el concert que farà Víctor Bocanegra aquest divendres 20 de febrer amb la jazzensamblegranollers dirigida per Joan Sanmartí on visitaran alguns dels “petits hits” de la dilatada carrera de Víctor Bocanegra. Una oportunitat única, tot i que espero que no sigui la darrera de veure Víctor Bocanegra embolcallat amb una orquestra dirigida pel mestre Sanmartí.