A vegades, un té la sort de viure situacions d’aquestes que t’omplen l’esperit, de satisfacció personal, d’allò de dir: “Que collons, això és fantàstic, val la pena ser-hi, viure-ho”. Són sensacions d’aquelles que són gairebé impossible d’expressar amb paraules. Acabes el dia content, el mateix dia que començava baixant amb el cotxe per una carretera de corbes i el reflex del mar al fons que ho absorbia tot.
A l’estació de Renfe del Masnou m’esperava el Manel. Avui presentàvem “El nét del Vigilant” a Vic. Com que presentàvem a Vic, i el Miguel Ángel Núñez viu allà, li vaig demanar si ens volia acompanyar a la presentació i posar-hi l’acompanyament. De seguida s’hi va apuntar. El Miguel Ángel Núñez és un “paio” molt especial i enigmàtic, es mereix vàries pàgines i reflexions que ara farien que marxés cap a d’altres camins. En algun moment, tot i que em quedaré curt, faré una entrada sobre ell, o més d’una, quin personatge més autèntic.
Ja a Vic, anem a dinar i durant tot el dinar es respirava una bona sintonia, que es transmetia més pels silencis i les mirades que no pas per les paraules. Jo observava i m’ho mirava com a espectador. Dos amics que en els darrers 40 anys s’han vist les vegades que es poden comptar amb els dits d’una mà, i semblava que s’havien acomiadat ahir. Encara que passessin anys sense veure’s hi havia un ambient de confiança mútua i estima personal que els havia unit que feia que tot circulés.
Però els 2 minuts i 35 segons celestials, encara estaven per arribar. Al final de la presentació havíem dit que toquessin alguna cançó, algun tema d’aquells anys, de Pàgina Blanca.
Pàgina Blanca va ser un súper grup de l’època, integrat per diferents músics de l’entorn del que aleshores s’havia anomenat música progressiva. Entre els seus integrants hi havia Manel Joseph i Ia Clúa dels Dos + Un, Miguel Ángel Núñez de Tapiman, Jordi Batiste de Màquina! i Paco Pi, entre altres. Segons m’havia explicat el Manel Joseph, era una formació en la línia de Crosby Stills & Nash, en la que es feia especial èmfasi a les harmonies amb les veus. Curiosament Pàgina Blanca comptava amb la més que “teòrica” i poc pràctica producció de Joan Manuel Serrat. Això és el que m’havien explicat, però no hi havia cap testimoni sonor d’aquella Pàgina Blanca.
Amb aquests precedents era l’excusa perfecte perquè s’animessin a fer un petit apunt a Pàgina Blanca. El Manel, amb la supèrbia memòria que el caracteritza, recordava la lletra i la melodia d’una cançó que havia escrit. El Miguel Ángel l’escoltava atent, i tot i no recordar el toc de la guitarra original, va adaptar l’acompanyament a la melodia que cantava el Manel en un repàs improvisat de  cinc minuts.
Presentem el llibre, i per fi arriben aquells 2 minuts i 35 segons màgics, de gran valor, que brillen per damunt de tot com a testimoni històric i record d’una cançó, “Cubierta de arena”, d’una formació, Pàgina Blanca, de la que no existia cap gravació.
Ara en tenim el testimoni, un testimoni interpretat per dos dels membres d’aquella Pàgina Blanca versionada i improvisada de memòria després de més de 40 anys. I jo allà, pell de gallina.