Entre el 5 i el 15 de maig s’ha celebrat la 18 edició del Festival de Jazz de Vic. Un total de 14 propostes repartides en dos espais. Per una banda la Jazz Cava i per l’altra l’escenari que s’aixeca a la plaça del Carbó situada just davant de la mateixa Cava. A la plaça del Carbó les propostes gratuïtes. La Jazz Cava reservada a la major part de propostes de pagament. El gruix dels concerts s’ha completat amb una exposició fotogràfica de Dani Álvarez titulada En què pensen els músics?, la projecció d’una pel·lícula dins el cicle del Cineclub, Whiplash, i una taula rodona que portava per  títol: Osona. El Liverpool català? De totes les propostes, és evident  que aquesta era la que semblava entrada amb calçador. Sense entrar en el contingut, cal matisar que per molt interessant que fos el tema s’hauria d’haver programat dins d’algun altre esdeveniment i dedicar la taula rodona del festival a alguna temàtica relacionada amb el jazz.
Si fèiem una primera ullada al cartell del Festival hi havia dues propostes destacades. En l’àmbit nacional Gabriel Amargant, que en format de quintet presentava el seu darrer i aclamat treball, And Now For Something Completely Different (FSNT, 2015). Una proposta que en directe explica per què Amargant ha emergit com un dels grans artistes del país. En l’àmbit internacional el nom d’aquest Festival era el saxofonista i compositor dels Estats Units, Tim Berne, figura contemporània esencial en el jazz més free i progressiu. A la Cava es va presentar amb el seu grup habitual, Snakeoil, reforçat amb el guitarrista elèctric Ryan Ferreira. El resultat, un directe molt dur i contundent que val la pena haver vist i on sobresortia l’impecable suport de Snakeoil i sobretot del seu clarinetista Oscar Noriega, que a banda de reforçar les composicions de Berne a vegades semblava que es batia en duel amb el saxofonista. La proposta que Berne va oferir estava molt treballada i funcionava com un engranatge.

A partir d’aquí també hi va haver algunes propostes curioses però menys impactants, com la que va portar un habitual a la capital d’Osona, Agustí Fernández, que juntament amb el reconegut saxofonista Evan Parker y el bateria Ivo Sans es van presentar amb un projecte on es trobaven tres músics de generacions diferents però que havien treballat junts i es coneixien a la perfecció. El concert va estar molt bé però no va sorprendre en excés.
A l’escenari de la plaça del Carbó també s’hi van poder veure propostes molt diverses però que a la vegada s’escapaven de la filosofia que vol transmetre el Festival, com el concert que va oferir Paula Valls, que val a dir que era interessant i pot ser una gran veu de futur, però que en quan a programació s’acostava més al pop que no al jazz. Un encert per part dels programadors va ser el fet d’incloure al mateix escenari dues propostes relacionades amb els músics que estudien a la ciutat. Per una banda, el Matí de les escoles de música i per l’altra la Big Band EMVIC que el matí del darrer diumenge va oferir un agradable concert amb temes i estils que ja son clàssics. Des de Stevie Wonder, passant per Duke Ellington, Sonny Rollins o Joe Zawinul, per citar-ne alguns.

El que no ha acompanyat en aquesta edició ha estat la pluja, que ha aigualit la cloenda ja que el darrer dels concerts programats a la plaça del Carbó, el que oferia Santa Diver, s’ha hagut de celebrar a l’interior de la Cava.
És tota una satisfacció que un Festival de jazz arribi a la divuitena edició i que contribueixi al fet que el jazz i la música en general estiguin presents a la nostra societat. No obstant, també se m’obren alguns dubtes i interrogants de cara al futur. En un moment determinat de la seva existència, el Festival de Jazz de Vic va decidir tirar per la línia del jazz més experimental i novedós i aquest és el camí que sembla haver seguit. Hi va haver unes edicions que van estar marcades per la qualitat del seu cartell, sobretot mostrant grans propostes que venien del nord d’Europa. Suposo que la crisi va afectar el Festival i de retruc el seu pressupost, o potser no, potser es va acomodar. El que està clar és que aquell cartell no s’ha pogut mantenir i a vegades s’han presentat i es presenten propostes menys engrescadores i menys punteres. De retruc, el fet d’apostar per aquesta via ha empetitit el Festival i l’ha aprimat de públic. Si a sobre afegim que el cartell en molts casos no està format per les propostes pioneres a nivell mundial, deixant de banda les imprescindibles apostes de futur, encara fa que la cosa trontolli més.  Jo no sé quina és la solució a aquest estancament i acomodament del Festival, però potser valdria la pena obrir-lo més i incloure més propostes de jazz en general perquè la ciutat i el públic s’hi impliquessin més. Caldria situar-lo en l’agenda dels grans esdeveniments entorn al jazz que es fan a nivell europeu.