Passejant el llibre de Karles Torra, Dalirium Sonic, un es va trobant amb nous regals i descobriments inesperats. Fa uns mesos vaig conèixer el cineasta Silvestre Torra (1926), un home amb una filmografia molt extensa. La seva obra bascula entre el cinema d’autor i el documental.
Jo no sóc un expert en cine ni em veig capacitat per fer segons quins judicis, encara menys situar l’obra de Silvestre Torra dins la història del nostre cinema. El que si puc fer es parlar del que jo he vist. També manifestar la sorpresa de veure que ni les grans institucions ni els experts i estudiosos d’aquest art no hi posin atenció.
Vaig descobrir Silvestre Torra arrel d’una pel·lícula que va rodar l’any 1975 a Caldes de Montbui que documenta el Happening que es va realitzar a la localitat Vallesana. Un Happening que va néixer a partir del Happening amb ressò planetari protagonitzat l’any anterior per Salvador Dalí a Granollers.
Un cop fet aquest descobriment i gràcies al Karles vaig poder conèixer en Silvestre que em va documentar sobre la seva obra cinematogràfica. També va tenir l’amabilitat de deixar-me penjar la pel·lícula del Happening. Val a dir que d’aquella trobada en vaig sortir marejat, en el bon sentit, davant del tresor humà i artístic que havia descobert.
Un cop digerit tot plegat i després d’unes quantes setmanes de repòs em veig en condicions de fer quatre apunts minsos i donar algunes pistes ja que el tema “Silvestre” necessitaria un munt d’hores de treball i estudi. Donaria per un llibre, una bona retrospectiva, un bon reportatge i encara ens quedaríem curts. Jo ho deixo anar, si algú agafa el testimoni ja sap que existeix l’obra, el personatge i tot el fons documental sobre la història del cinema, maquinària...
D’entrada ens trobem davant d’un director que ha rodat més de 100 pel·lícules. La seva obra ha rebut premis a certàmens  espanyols i europeus. En quant a pel·lícules d’autor les seves obres premiades han estat títols com Lecciones de inglés (1955), Els gots rodolen i es trenquen (1971) o Érase una vez un país (1977). Aquesta última situa l’acció a les primeres eleccions democràtiques que hi va haver després de la mort de Franco. El final és digne de veure i té una vigència que espanta. No ho explico perquè perd la gràcia.

Entre l’obra premiada també trobem documentals que parteixen de retrats a personatges importants de la cultura, amb títols com Recordant a Pau Casals (1978), Santiago Rusiñol (1986) o Intimitat de l’escultura (1980) per citar-ne només tres. En un altre sèrie se situen diversos films documentals premiats com Andorra 700 anys d’història (1979) o Santes Creus (1973), entre d’altres. També em crida l’atenció totes les pel·lícules rodades que testimonien esdeveniments d’alt valor històric i cultural com Franco a Rubí (1963), Altafulla i Rodalies (1954) o el mateix Happening (1975) del que us parlava al principi. La llista és llarga i podria anar enumerant totes les perles que es troben dins la filmografia de Silvestre Torra però em faria massa pesat i tècnic. No obstant, penso que amb aquests exemples un ja es pot situar.

Pel que fa a la persona, em crida l’atenció que en Silvestre es defineixi com a cineasta “amateur”. La que va ser la seva productora, SITO FILMS, me la presenta com a Productora Catalana de Films Amateurs. Pel que vaig entendre del que ell m’explicava i els aclariments que em va fer posteriorment en Karles, en Silvestre no havia volgut ser mai un cineasta professional. Segons deia això l’hagués privat de la llibertat de fer les pel·lícules que volgués, amb qui volgués i quan volgués. L’encorsetament on et situa el fet de voler fer-ne un mode de vida li havia semblat sempre  que era pagar un preu massa alt. I per això havia triat ser un director “amateur”. Haig de reconèixer que a mi m’ha costat força païr aquesta reflexió i no l’he assimilat fins fa molt poc temps ja que en general tendim a pensar en l’”amateur” com una persona aficionada i que no domina el llenguatge ni la tècnica, a diferència del professional, que és el que en fa el seu mode de vida. Amb en Silveste m’he adonat que aquest clixé és molt matisable i en molts casos l’hauríem de canviar o veure’l des d’un altre perspectiva. No crec que la seva obra es pugui situar en un àmbit “amateur” tal i com s’entén avui dia aquesta paraula. Al contrari, la seva obra és del tot professional situada en la seva època, els mitjans i el context. Una altra cosa és el fet de que en Silvestre escollís tenir ingressos en altres sectors per tal de poder fer un cine totalment lliure, sense pressions, sense la pauta que imposa la indústria. La seva llibertat va arribar fins al punt de tenir el seu propi cine privat amb dues sales de projeccions.

En Silvestre és d’aquella classe d’artistes que ens obre una porta molt interessant que va més enllà de qualsevol debat, una elecció cap a la llibertat absoluta de l’artista. El treball allunyat del focus mediàtic, fet per impuls creatiu i vital que col·loquen l’obra de Silvestre Torra en un plànol destacat.