Manolo Sanlúcar, desconcert al Palau de la Música

  • Posted on: 4 September 2016
  • By: admin

El passat dijous dia 1 de setembre al Palau de la Música i com a cloenda del San Miguel Mas i Mas actuava Manolo Sanlúcar. El que prometia ser una gran vetllada va acabar essent un desconcert.
El San Miguel Mas i Mas es un festival que destaca per la seva qualitat i encert a l’hora de programar propostes musicals que completen el calendari del mes d’agost a les nits barcelonines. En els temps que corren, en els que la cultura, i més concretament la música, pateixen un fort menyspreu per part dels mitjans de comunicació i les administracions reivindico el paper i el treball que fa la factoria Mas i Mas i el seu director artístic, Pere Pons, tant en aquest festival com a la resta de propostes que presenten al llarg de l’any a espais com el Jamboree. Dic això, perquè no m’agradaria que la trista vetllada que vam viure el passat dijous amb Manolo Sanlúcar s’agafés per tirar per terra l’enorme feina que fan en el sector musical. Malgrat tot, crec que és important explicar el què va passar per tal d’intentar que no torni a succeir i que fets com aquests no enterboleixin una gran labor en el món de la música.


Val a dir, que Manolo Sanlúcar va arribar dijous al Palau envoltat d’una gran rumorologia. En primer lloc, era sabut que havia estat inclòs per tancar el festival per suplir la baixa d’un altre artista. D’altra banda, Sanlúcar portava tres anys apartat dels escenaris.Oficialment es deia que era perquè estava immers acabant un mètode d’estudi tot i que també se sabia que arrossegava problemes de salut. A l’actualitat estava preparant la seva tornada als escenaris amb un nou disc i un proper concert a la Bienal de Flamenc de Sevilla. El dia abans del concert al Palau havia suspès el vol per volar a Barcelona, de la mateixa manera que també s’havia suspès la roda de premsa que havia de comptar amb la seva presència per fer balanç del Festival.
Es evident que tancar el Mas i Mas amb la primícia de la tornada de Sanlúcar als escenaris era una gran notícia i la millor manera de tancar el festival. Ara bé, el que es va convertir en una gran notícia i havia de ser una vetllada per recordar va acabar de certificant que no s’havia resolt bé aquesta tornada de la qual el resultat va ser nefast.
D’entrada ja va passar una cosa poc corrent al Palau, l’artista va sortir a escena 18 minuts tard, un fet que no és habitual al Palau de la Música. Abans, el director artístic Pere Pons va agrair al públic la presència i va denunciar la falta de suport dels mitjans de comunicació i l’administració. Aquesta intervenció va ser rebuda amb multitud d’aplaudiments còmplices. Finalment va anunciar el concert que ens disposàvem a veure amb el titular que es tractaria d’una nit màgica.
Van sortir a escena els músics d’acompanyament de Sanlúcar, el guitarrista David Carmona, la cantaora Carmen Molina, i el percussionista Agustín Diassera. Acte seguit apareixia Sanlúcar entre sentits aplaudiments. Només seure, Sanlúcar va agafar el micròfon per excusar-se que no podia tocar, que no es trobava bé. Va explicar que tres medicaments que estava prenent havien interactuat i li paralitzaven la mà impedint que toqués amb unes mínimes garanties. Malgrat tot, va expressar el seu desig d’intentar-ho i així va començar el concert, disculpant-se una i altra vegada. Des del primer compàs es va veure que allò era una tragèdia en tota regla. Sanlúcar tocava d’una manera caòtica, fora de compàs, dubitativa, errònia, i la resta del grup el seguia desconcertat, com podia, immers en un caos penós. Així va transcórrer la vetllada fins a la quarta peça en la que Sanlúcar va decidir abandonar l’escenari. Insisteixo en que entre tema i tema no va parar de disculpar-se i de mostrar la seva tristesa i desesperació davant el penós concert que estava fent una figura de la seva categoria. També se’l va veure molt abatut i desganat en tot moment, volia posar la celleta, no la posava, la tirava sobre la cadira, deia coses als músics que estaven molt cohibits i tornava a insistir en que no estava bé. Finalment va abandonar l’escenari, entre l’escalf i el suport del públic que no va parar d’aplaudir-lo en tot moment. Aleshores la resta del grup va sortir a escena per dir que amb el permís del públic tocarien algunes peces per tal de no acabar la nit d’una manera tan amarga. Van avisar que farien el que podien perquè no havien assajat res junts i feia molt de temps que no coincidien als escenaris. Va ser un contrast molt fort i trist, perquè de cop es va veure clar que s’havien alliberat d’unes cadenes que els conduïen a l’abisme i sense Sanlúcar se’ls va veure tocar tranquils i lliures i la música caminava. Van oferir un tastet per bulerías basades en la “Luna llena” de Camarón de la Isla, un tema instrumental també per bulerías que formaria part del nou disc de David Carmona, que per cert va estar a un gran nivell, per acabar per fandangos de Huelva, tema en que a la darrera estrofa la cantaora va demostrar les seves dots vocals cantant a capella.
El trio va ser acomiadat entre aplaudiments, malgrat que el públic no havia pagat per veure’ls. Després va aparèixer Sanlúcar amb més ovacions i crits de suport i va tornar a seure a la banqueta per tornar-se a disculpar i acabar la vetllada tocant. Així ho va fer, entre errors i dubtes però una mica més centrat que a la primera part va tocar una peça amb la resta del grup i va ser acomiadat amb gratitud, comprensió i generositat.
La reflexió al voltant d’aquest trist esdeveniment és doble. En primer lloc envers l’organització i en segon lloc envers l’artista.
L’organització va prendre una sèrie de decisions molt desencertades o senzillament no en va prendre cap i així ens va anar. El més encertat hagués estat que abans de començar el concert l’haguessin suspès perquè ja es veia que allò caminaria cap a la tragèdia. Al meu entendre, hagués estat una decisió poc entesa i mal interpretada pel públic que omplia el Palau, però en definitiva la més coherent i a la llarga la més adient. Explicant com es trobava l’artista i tornant els diners de l’entrada ja s’hagués solucionat tot. Com es sabut no es va fer així, i malgrat tenir el coneixement que allò no aniria bé van arriscar en un intent per acabar bé el Festival i donar al públic el que volia veure. Un cop consumat el desastre després de la decisió presa també es va trobar a faltar que l’organització sortís a escena demanant disculpes al públic per haver vingut a veure el que no va veure i pagar una entrada per un espectacle que no reunia les condicions. De la mateixa manera, també es va trobar a faltar la posterior emissió d’un comunicat de premsa demanant disculpes.
Pel que fa a l’artista, també crec que va estar molt desencertat en la presa de decisions. Segurament les presses per tornar a l’escenari i la pressió a la que estava sotmès en aquell moment el van fer sortir a escena a tocar mostrant una imatge que un artista de la categoria de Sanlúcar no es pot permetre. Hi ha qui dirà que com a mínim ho va intentar i que té molt mèrit el què va fer. Jo no hi estic d’acord, com deia abans un artista de la categoria de Sanlúcar no pot aparèixer i fer l’espectacle tant lamentable que va fer. Hi ha qui dirà que som humans i que tots tenim un mal dia. En aquest cas no es tractava d’un mal dia, es tractava d’una persona que no estava en bones facultats per sortir a escena. Al meu entendre, malgrat les pressions i que l’organització no ho havia fet, Sanlúcar havia d’haver suspès per iniciativa pròpia. El públic havia pagat per veure el Sanlúcar que tothom tenia previst veure i com que allò no s’aguantava per enlloc, l’artista havia d’haver plegat, tot i que ja ho va fer, tard i malament. No sé quina hagués estat la millor solució, però per exemple, podia explicar que no es trobava bé i que s’havia equivocat acceptant el repte de tornar als escenaris. O comprometent-se a emplaçar al públic més endavant quan es trobés millor i amb la complicitat de l’organització buscar un futur dia en el que les mateixes entrades servissin.


No va prendre aquesta decisió i la cosa va anar com va anar. Tampoc em va agradar la reiteració entre tema i tema expressant una i una altra vegada el sentiment de pena i menyspreu cap a ell mateix. Torno a repetir que havia d’haver tingut una actitud més valenta i no tocar i si ho feia com a mínim expressar d’una altra manera els seus sentiments, així com intentar tenir més bona predisposició i prenent un altre tipus de decisions dalt de l’escenari com explicar el seu estat, donar més protagonisme als altres acompanyants i ell quedant-se en un segon pla per salvar els mobles i poder donar el millor d’ell mateix i acabar de la millor manera possible, per alguna cosa és un professional. No prenent aquestes decisions va donar com a resultat final un artista amb una imatge que al meu entendre no es pot permetre i que deixa molt que desitjar i que erosiona la professió, la professionalitat i l’art.
En un altre sentit, també m’agradaria destacar la sort que va tenir Sanlúcar de trobar-se davant d’un públic entregat i comprensiu que en cap moment va mostrar estar disgustat malgrat haver vist el que acabava de veure. En aquest aspecte, si el públic hagués estat un altre tipus de públic ja sigui de rock o d’algun altre estil la cosa hagués acabat malament, amb xiulets, butaques arrancades i llançament d’objectes a l’escenari.