Recentment el periodista Joaquim Vilarnau ha engegat una campanya per tal que en Francesc Burrull rebi la Creu de Sant Jordi. Em sembla una gran idea i sort n’hi ha de persones com en Joaquim que alcen la veu a favor d’iniciatives d’aquest tipus. No obstant, no deixa de ser preocupant i vergonyós que una persona s’hagi d’alçar i buscar complicitats per tal d’aconseguir el reconeixement per algú que el mereix.
En un article que ha publicat a Enderrock, Vilarnau exposava una comparativa que no deixa de ser escandalosa. La diferència de premis i reconeixements dels dos homes més notoris de la factoria Concèntric, en Josep Maria Espinàs i en Francesc Burrull. Mentre el senyor Espinàs ha rebut premis a tort i a dret i se li ha reconegut la feina, cosa que no critico i celebro; el senyor Burrull només acumula una trista distinció genèrica i encara gràcies.
Està clar que la música i la gent que s’hi dediquen sempre reben la pitjor part en tots els sentits i paradoxalment, la música està present en qualsevol de les facetes de la vida diària. A sobre, persones com en Francesc Burrull que sempre han treballat a l’ombra i darrera de grans artistes mai han estat reconeguts pel gran públic, ni han rebut el tracte ni les distincions que es mereixen. La figura de l’arranjador i el director musical sempre ha estat menystinguda i mal tractada. Podria posar milers d’exemples però ara no em vull dedicar a fer sang. Està clar, que molts d’aquests artistes de primer nivell van arribar on van arribar gràcies als arranjaments de Francesc Burrull i tants com ell. Centrats en Burrull, moltes d’aquestes cançons que van passar per les seves mans segurament no haguessin arribat a l’imaginari col·lectiu sense el tracte i l’ordre que hi va donar en Francesc. Molts d’aquests artistes han tocat la glòria gràcies en part, a la feina de Francesc Burrull. En un altre sentit i continuant amb el mal, també vull fer esment a un altre mal tracte que en Francesc ha patit, com molts del seu ram. Fer una cançó de dalt a baix i que en el moment de ser registrada a Sgae t’obliguin a cedir-ne la major part al trio de torn, que és qui et té contractat. En Francesc i els del seu gremi reben per totes bandes.
Celebro la iniciativa endegada per en Joaquim Vilarnau, potser tenim sort i una mica de pressió fa que abans que es mori es dignin a donar-li la Creu. No obstant, penso que això no hauria d’arribar a aquests extrems. També penso que la Creu és una distinció menor i que Burrull es mereixeria alguna cosa més gran que una Creu que té mitja Catalunya. Burrull hauria de tenir distincions molt més altes a nivells tant de Catalunya com d’Espanya.
La iniciativa de Vilarnau m’ha fet pensar en tot això i adonar-me encara més de la desídia i menyspreu que existeix cap a la música i persones de la talla de Francesc Burrull.