M’arriba el nou treball de Víctor Bocanegra, Sacrilegis. Em sorprèn pel format, no és un CD, sinó que és un llibre que inclou un CD. L’ha editat Godall Edicions. El disseny i la presentació de la coberta és exquisit, sobri i elegant. Després d’aquesta primera visió veig que el llibre té un subtítol: “Poemes musicats de clàssics catalans”. Déu ni do, quin atreviment! Que a aquestes alçades de la seva carrera en Bocanegra dediqui tot un treball a aquests clàssics té un alt risc, en pot sortir escaldat. D’entrada és un repte difícil i complicat, sobretot situant-nos en termes de la qualitat, com a mínim la qualitat que jo busco quan em confio a aquest tipus de treballs.

Cantautors i músics en general que s’atreveixin a musicar poemes n’hi ha un munt. És més, sembla que estigui de moda musicar algun poema, sobretot en la llengua catalana. Ara bé, han estat pocs els que han arribat a trobar la fórmula per saber trenar poesia i música. Per això em sorprèn veure que Bocanegra, de qui conec les fòbies i la manera de fer, s’hagi plantejat el repte de musicar els “clàssics catalans”. Ell per si sol ja és capaç de fer unes lletres i unes cançons brutals (Villon a banda). Quines ganes de buscar-se problemes! Perquè hi ha pocs antecessors bons a l’hora de musicar poetes catalans en les condicions de què parlem. Podríem citar el mestre i músic Toti Soler, a qui Bocanegra dedica el treball i n’agraeix el punt d’inflexió que va marcar aquell Liebeslied, en el període formatiu d’aquell aprenent de cançons que encara estava per venir. Deixant de banda el músic Toti Soler, en el terreny dels cantautors els grans referents els trobem amb Joan Manuel Serrat, Raimon, Rafael Subirachs, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Pau Riba. Una dada curiosa, tots ells sorgits del nucli de la Nova Cançó i els moviments que envoltaven aquesta. A partir d’aquí costa trobar referents que hagin arribat a aquesta excel·lència a l’hora de treballar amb els poetes catalans. Del segle XXI podriem citar Roger Mas, però poca cosa més. Pot semblar que menystingui la resta, però no és així. Hi ha grans cantautors i músics que han treballat els poetes catalans, però segurament i després de l’escolta d’aquests, un s’adona que estem parlant de lligues diferents i que el resultat no és el mateix. Perquè maridar el món de la poesia i la música és molt més complex del què a primer cop d’ull sembla.
Tornant a Sacrilegis i partint de tots aquests pensaments que duia al cap, vaig decidir començar la casa per la teulada. Sense llegir res, vaig al final de llibre, trec el CD i em poso a escoltar-lo. No sé ni quins clàssics catalans em trobaré ni el número de tracks que conformen l’àlbum. Un cop m’he begut tot el CD he reconegut alguns poemes i autors, però d’altres no sé qui són. Llavors agafo el llibre i me’l llegeixo de dalt a baix. A banda dels poemes i els crèdits habituals hi ha textos referits a aquest Sacrilegis de Lluís Solà, Mingus B. Formentor, el mateix Víctor Bocanegra i Rosa Porter Moix. També hi ha un altre text que em sorprèn, el del poeta Víctor Obiols, porta per títol: “Musicar poesia”. Ara començo a lligar caps. Víctor Bocanegra s’ha deixat portar a partir de les pautes del poeta Víctor Obiols. El fet que Obiols signi un dels textos ho deixa clar. Mai abans no havia vist cap text a treballs de Víctor Bocanegra signat per Víctor Obiols. Aquest fet deixa en evidència que si Bocanegra volia arribar a aquella excel·lència que abans reivindicava havia de comptar amb l’ajuda d’un poeta que el vigilés i l’assessorés. Aquesta combinació Bocanegra/Obiols ha estat la clau per aconseguir un treball que s’eleva i juga a una altra lliga, la dels GRANS.
Un total de 17 temes conformen aquest Sacrilegis i s’hi troba des de Ramon Llull a Lluís Solà. La feina duta a terme per Víctor Bocanegra deu haver estat molt dura. Me l’imagino treballant sota l’atenta mirada de Víctor Obiols, la joventut i la força interpretativa al piano de Iannis Obiols i l’acurada producció i interpretació a les cordes d’Eduard Iniesta. Acostumat a la seva genialitat “anàrquica” a l’hora d’interpretar i fer les seves cançons, Bocanegra deu haver patit amb els textos de poetes catalans, l’estricta vigilància de Víctor Obiols i la direcció musical del mestre Iniesta.
El primer que m’ha cridat l’atenció és el treball vocal que ha dut a terme en aquest Sacrilegis. Bocanegra ha obert la paleta de colors vocals i ha enriquit el seu registre. Amb un doble equilibri, ja que ha incorporat matisos vocals i girs nous sense perdre aquell esperit i estil inconfusible de Bocanegra. De fet és el que em feia més por, que el poeta Obiols dominés el cantautor Bocanegra, però m’alegra veure que l’un ha respectat l’altre. Quan escoltes el CD i veus que la cosa s’allunya un xic de Bocanegra, el mateix Bocanegra és l’encarregat de tornar-ho al seu registre. I me n’alegro.  
M’és molt difícil, laboriós i fins i tot puc afirmar que no hi arribaria, el fet de desgranar tema per tema i fer-ne una anàlisi objectiva, concreta i amb coneixement. Sí que puc en canvi, agafar 4 dels temes que en un primer moment m’han impactat més. El primer d’ells, “La pàtria”, de Bonaventura Carles Aribau. El poema el coneixia, l’havia estudiat i me l’havien passat i repassat. També me n’havia fet un clixé negatiu i l’havia arribat a cremar fruit d’aquelles classes de literatura de l’institut que en lloc d’ensenyar-te a fer-te estimar els poetes, semblava que volguessin que els avorríssim (aquest és un altre debat).  Ara bé, mai havia encarat Bonaventura Carles Aribau d’aquesta manera. En la versió que en fa Bocanegra me li ha tret la pols, me l’ha actualitzat i sobretot m’ha arribat, que en definitiva és el més important quan escoltes alguna cosa, que et sacsegi. Segurament la clau d’aquest impacte, l’he escoltat 8 vegades seguides, ha estat que aquí en Bocanegra no ha fet concessions i l’ha portat totalment al seu terreny. Aquella veu fosca tan particular, la sensació nocturna, etílica, d’altes hores de la nit (on me l’imagino una mica carregat), el xiuxiueig a l’orella, les pauses, l’elevació a la “tornada” i sobretot la violència a l’hora de colpejar les tecles del piano quan el tema puja.
Amb “Espines” m’he endut una enorme sorpresa. Com explicava abans, he escoltat el CD sense mirar de qui era cada poema. Jo no sabia que “Espines” era de Jacint Verdaguer. I me n’alegro de no haver mirat de qui era perquè segurament no hagués arribat a atrevir-me a fer les associacions que he fet sense saber l’autor. Jo he escoltat “Espines” i immediatament m’ha vingut Pepe Sales, el Bloc de lírica dura (2005 / Víctor Bocanegra), i més concretament “5221”. Quan he sabut que “Espines” era de mossèn Cinto m’he quedat de pedra. Estava tan perplex que he parat, he anat a buscar el Bloc i he escoltat el “5221”, amb aquella mare que se li mor el fill en braços “Com féu Madona a la creu”. Els puristes i defensors de la poesia segurament pensaran que el que estic dient és un autèntic “sacrilegi” i que sóc un malcarat. Però que voleu que us digui, amb “Espines” jo he vist clar en una banda a Jacint Verdaguer, en l’altra a Pepe Sales i el seu “5221”, i al mig, fent de frontissa, ajuntant aquests dos mons, a Víctor Bocanegra.
A “Paraules (Cerquen música)” de Josep Palau i Fabre, els acords del piano i la manera m’han portat a Joan Manuel Serrat i el seu “Mediterráneo”. En aquest tema també queda evident l’enorme treball d’Eduard Iniesta cap a la sonoritat del nostre mar, a partir de les dobles cordes. Aquesta aportació d’Iniesta provoca que Víctor Bocanegra es deixi anar en un mar d’optimisme melòdic.
A “No et paris, no et moguis” de Lluís Solà, he tingut la sensació d’estar escoltant una cançó de bressol i m’hi he bressolat.
La resta de temes és pura continuació de tot el que exposo i als que cal abandonar-se i donar les gràcies per la sort que de tant en tant, la poesia i la música, es trobin a les alçades.