Any zero (Temps Record, 2018) és el debut en solitari del veterà guitarrista Isma Pérez. Al capdavant de la banda “U”, a Any zero hi trobem 12 cançons. Es tracta d’un treball conceptual, 12 cançons, una per cada mes de l’any. No obstant, l’ordre dels mesos o el que és el mateix, el de les cançons, no segueix l’ordre habitual. S’inicia per “Octubre” per acabar en “Desembre”. Pel mig els altres mesos, o el que és el mateix, la resta de cançons.
Per entrar en el què és Any Zero, el millor és agafar el que l’Isma escriu a l’interior del llibret del CD:
Tots hem viscut un Any Zero, un moment en la vida en que hem fet una mirada enrere i hem cremat tot el que fa olor de vell per a poder seguir endavant. Les cançons del disc que presento son fruit d'un d'aquests nous començaments.

En tres línies, l’autor ens deixa clar el concepte d’aquest Any zero. Les lletres de les cançons giren entorn a aquest fet: un esdeveniment que pot canviar les nostre vides, la necessitat de tornar a començar, expressar allò que sentim, que no ens atrevim a dir, fer foc nou i cremar tot el què ja és passat, el que molesta. La major part d’aquestes lletres són del mateix Isma, excepte “Novembre”, “juliol” i “Març” que són de Jesús Carreras. Menció a part mereix l’adaptació de Vinyoli i el seu “La set que no mor” que s’incorpora a “Agost”. D’aquesta cançó m’impressiona el desenvolupament final de la guitarra elèctrica que executa Jordi Pegenaute.
En quan a estils, a Any zero s’hi respira el millor pop, el rock, el blues, espurnes de jazz, gospel i sobretot un estil elegant.
En el meu cas, una bona manera d’acostar-me al CD ha estat amb la cançó que el tanca, “Desembre”. A partir dels teclats de Joan Andreu Reyes, el tema creix amb el suport de les percussions, les guitarres i l’acurada producció. Tot plegat fa que el tema agafi una força i una volada que donen com a resultat una cançó ambiciosa i enorme, que acomiada el disc a mode de catarsi col·lectiva.
Val a dir que el treball de Pegenaute com a productor es fa notar, en una producció que sense ell dubto que hagués aconseguit l’excel·lència que destil·la. El resultat, un treball que es pot equiparar a qualsevol producció internacional, fet que ens evidencia perquè Peganaute és un dels grans productors musicals de casa nostra.
Menció especial mereix el treball a les veus que ha dut a terme Àfrica Pérez, per mi un gran descobriment, una veu sensual i tendre que s’ha fet seus els temes i que els representa d’una manera molt intima, propera, amb un mateix to i discurs però sobretot matisant cada tema amb tota la paleta de colors que abasta el seu registre vocal.
Isma Pérez ha trobat la fórmula adequada per parir un treball rodó. Ha sabut escriure unes lletres i unes músiques molt personals donant-los un encaix i una forma col·lectiva. Ha sabut equilibrar el bo i millor del seu producte i ha extret el millor de cada un dels seus membres donant com a resultat una obra col·lectiva, que va més enllà del seu propi nom. I aquí rau la gràcia d’aquest treball, un treball que ja no és de l’Isma, és de tothom.