Una imatge val més que mil paraules. La fotografia ho diu tot. Arthur Kaps marxant empipat i Xavier Cugat mirant-lo de reüll, sense arrugar-se.
Principis dels anys seixanta, Cugat rep una invitació de Televisió Espanyola per participar en un programa sobre ell. Cugat accepta i decideix reunir una formació amb el bo i millor de Barcelona per fer front a l’espectacle, un espectacle on no hi falta la seva inseparable Abbe Lane.
Als estudis Miramar de Barcelona tot està preparat. Comencen les proves de càmera. El director del programa és Arthur Kaps, l’home que marcaria una època a la història de TVE.
Comença la gravació del programa, Cugat dirigeix l’orquestra amb els seu estil inconfusible, amb un somriure als llavis, acompanyant l’orquestra, movent-se, fent aquelles coreografies de director tan particulars. De cop, Arthur Kaps fa parar la gravació, s’acosta a Cugat i li diu que no es mogui d’aquella manera que ho ha de fer diferent, que ha d’entrar a plànol i així no surt bé. Cugat se’l mira amb la mosca al nas. Tornen a començar, Cugat segueix com si res no hagués sentit. De fet, actua de manera natural, al seu estil. No ha passat ni un minut quan Kaps torna a fer parar la gravació. S’acosta a Cugat i li diu:
No es pot moure d’aquesta manera, ha d’estar-se quiet en aquest espai.
Cugat, visiblement enfadat, respon:
- Vostè em dirà a mi com m’haig de posar? A mi! Jo que he inaugurat la televisió americana i he voltat per tot el món! He actuat a pel·lícules amb grans directors i mai ningú m’ha dit res, tret que sigui jo mateix. I ara vostè em vol posar quiet en un racó. Ni pensar-ho!

A partir d’aquí, ja ho podeu veure a la imatge, Kaps marxa enfadat. El que passaria després era el més previsible. El mateix Cugat ho tenia clar. De fet va dir als músics que anessin recollint, que aquell programa no es faria. Això sí, els va avisar que no patissin, que cobrarien. Kaps va fer una trucada a Madrid i la gravació de l’especial sobre Xavier Cugat es va suspendre. Un regidor li va comunicar a Cugat. Cugat, es va girar cap a l’orquestra i els digué:
Què us havia dit? No hi ha programa. Podem plegar.

No es va gravar el programa. No obstant, els músics van cobrar.