El passat divendres a les 8 del matí tenia una trucada perduda de Jordi Batiste. Per l’hora que era vaig pensar que s’havia equivocat i no hi vaig donar importància. A mig matí m’enviava un whatsApp informant-me que en Luigi Cabanach ens havia deixat (1949-2018). Immediatament el vaig trucar i em va informar dels detalls de la cerimònia de comiat. També em deia que es trobava bé i que va ser una mort sobtada, com la que pateixen alguns esportistes. Estava en plena forma i preparant un disc nou. La sort d’aquest darrer disc és que en Jordi Batiste en té els arxius. Espero que d’una manera o una altra l’arribem a escoltar.
Cabanach ha estat un guitarrista important en la trajectòria musical de la música popular dels darrers cinquanta anys. La seva aportació ha estat vital i molt remarcable. Juntament amb Josep Maria París i amb d’altres com Max Sunyer, Emili Baleriola o Miguel Ángel Núñez, se’l pot considerar un guitarrista imprescindible i pioner en el panorama musical de finals dels anys seixanta i primers setanta. Cabanach i els altres noms citats van ser els encarregats de posar la seva guitarra elèctrica al servei de tot el panorama musical que sorgia de Barcelona. Una dada molt remarcable i que forma part de la història.

Pel que fa a dades concretes, Cabanach va formar part del mític grup Màquina!, en la seva primera etapa. Màquina!, fundat pel binomi Batiste-Herrera, va insuflar aire fresc i nous sons, éssent cabdal en una nova manera de concebre el rock en aquesta banda dels Pirineus. Amb Cabanach, Màquina! publicaria temes que han passat a la història com “Lands of perfection” o “Look away our happiness (japineses)” sense oblidar el LP de culte Why? (1970), on compartiria guitarra amb Josep Maria París i agafaria el baix elèctric per la sessió de l’instrumental “I believe”. Als estudis de gravació seria reclamat per posar la guitarra en diferents projectes com el del grup Arrels. Amb l’arribada de l’ona laietana i el Zeleste de Víctor Jou, Cabanach formaria part de manera esporàdica d’un dels grups pioners de tota aquella història, l’Orquestra Mirasol. Posteriorment s’integraria a Música Urbana, el conjunt format per Joan Albert Amargós i Carles Benavent. Amb ells gravaria el primer disc de la formació, Música Urbana (1976), un altre àlbum de culte per la història. D’aquells anys també cal destacar que va participar en la gravació del disc Canticel (1976) de Guillermina Motta, la banda sonora de la pel·lícula Tatuaje (1978) de Bigas Luna, o en gira amb en Joan Manuel Serrat.
Amb la febre de la guitarra flamenca que va inundar Barcelona a partir de la segona meitat dels anys setanta, Cabanach també va ser contagiat. De la mateixa manera que en el seu dia el mestre Toti Soler abandonà la guitarra elèctrica en favor de la guitarra espanyola, Cabanach seguí els mateixos passos. D’aquesta manera es convertí en una peça clau en el naixement de Gato Pérez, formant part del seu grup d’acompanyament i en les sessions de gravació dels primers treballs: Carabruta (1978) i Romesco (1979).
Des d’aleshores fins avui es convertí en un músic estimat, valorat, company de viatge de les diferents aventures de Jordi Batiste, amb Ia & Batiste, però també en els àlbums i projectes en solitari d’aquest. A finals dels anys vuitanta, Cabanach formà el grup Meridiana, que fusionava els sons flamencs amb la rumba catalana i la sonoritat mediterrània. El seu darrer projecte era Kavanak.
Cabanach, aquell que s’anomenava Lluís però que entre els músics i aficionats era conegut com a Luigi, ha marxat, però ens ha deixat la seva música. El seu adéu ha coincidit amb l’adéu del poeta Màrius Sampere. Un fet que m’ha portat a reflexionar sobre la diferència de tracte que hi ha entre els homes de lletres i els músics. No vull comparar aquests dos homes, ni treure la importància a la magnífica obra i trajectòria de cap d’ells. Sampera ha estat un gegant de les lletres catalanes, no obstant, la seva mort coincidint amb la d’en Luigi ha posat de manifest la diferència de tracte que pateixen els músics en contraposició als homes de lletres. És a dir, el menyspreu a nivell cultural que rep la música en comparació a les lletres. I no dic que la música hagi d’ocupar el mateix lloc, sinó que potser hauria d’estar més ben tractada. Mentre la majoria de notes sobre l’adéu de Cabanach han estat breus, de compromís i amb una redacció freda; el periodisme cultural s’ha desfet en grans articles i reportatges elogiant l’obra de Sampere. Sampere ha aparegut a tort i a dret a ràdio i premsa i fins i tot a la televisió han reposat entrevistes seves per recordar-lo. No ho critico, al contrari, trobo que està molt bé i és necessari. Només poso de manifest la diferència de tracte que l’anomenat periodisme cultural fa entre les lletres i la música. I és curiós perquè mentre la literatura en general es seguida per una part més petita de la societat en comparació amb la música, sempre ha gaudit d’una presència molt més àmplia i menys marginal en l’apartat de cultura dels diferents agents.
Tothom té una cançó, escolta música o la música en general ha format part de la seva vida. En la literatura aquest tothom es veu molt més minimitzat pel públic en general, no obstant té la sort de gaudir de prestigi i respecte per part dels diferents agents, mentre que la música i els músics han estat pràcticament esborrats i caricaturitzats en la darrera dècada.