Vaig conèixer a l’Alejandro Delgado fa una colla d’anys. Aleshores formava part d’un grup anomenat Asimètric, dirigit pel teclista Miquel Pascual. Asimètric va publicar un àlbum homònim (Autoeditat, 2012) que en aquell moment era una alenada d’aire fresc perquè rescatava l’esperit de l’Ona laietana i l’adaptava als nous temps, amb composicions fresques, vibrants i que enganxaven. Com sol passar en aquest país, el que havia de ser un gran projecte va anar caient. Poques actuacions, afegit a la falta de perspectiva i de públic els van empènyer a la dissolució. Una autèntica llàstima, però malahuradament és la tònica habitual. Grans projectes que moren per falta de suports, públic i infrastructura. De la defunció d’Asimètric, el bateria Rai Iniesta i el baixista Vicenç Mas, van anar a parar a les files d’Emili Baleriola, que aleshores estava parint un gran projecte, el Jazz Rock Trio del qual en va sortir l’àlbum homònim (Picap, 2011). Per la seva banda, el duet format per l’Alejandro Delgado i el Miquel Pascual va continuar treballant en projectes propis.
Des de la primera vegada que vaig escoltar a l’Alejandro em va captivar el so que feia brollar del seu saxo, un so personal, bonic i molt melodiós. Els origens amb el clarinet li havien fet molt servei, una regla que es compleix amb molts grans saxofonistes.
A l’Alejandro Delgado sempre l’ha atret la música que es feia a la Barcelona dels anys setanta, concretament la sorgida del Zeleste de Víctor Jou. Recordo que més d’una vegada m’havia entrevistat per algun dels seus treballs a l’ESMUC. Tenia un gran interés per tota aquesta època. Quan vaig tenir l’oportunitat de produïr projectes que anaven en aquesta línia sempre vaig (vàrem) pensar en ell. En una ocasió, al desaparegut cicle que organitzava el CCCB (BcnMP7), vaig dirigir una sessió titulada El Rock progressiu dels 70 a la Península. Es va muntar un grup per fer el repertori de Màquina!. En aquella formació tan especial hi havia dos membres originals de Màquina!, l’Emili Baleriola, que a la vegada feia les funcions de director musical, i en Jordi Batiste. L’Alejandro va estar esplèndid fent el paper de Peter Rohr. Va ser un concert històric i que va aproximar Màquina! a tothom, en especial als que per raons obvies d’edat no n’havien gaudit.

Vaig tornar a treballar amb l’Alejandro Delgado en un altre cicle tristement desaparegut, el Prograssiu. Es feia a Granollers, i partia de l’esperit  i la memòria del que havia estat la capital vallesana a principis dels setanta, amb el mític Primer Festival Permanente de Música Progresiva, amb Family com a cap de cartell, i el què vindria després. En la segona edició del Prograssiu, l’Alejandro va encapçalar un projecte molt interessant,  tocar l’obra Ocells del més enllà de Jordi Sabatés. Tot sota l’atenta mirada del seu creador, Jordi Sabatés, i el baixista original de la gravació de la magna obra, Manuel Elías. Va ser un dia molt bonic i recordat, on fins i tot va venir gent de ves a saber on per poder disfrutar del fet de poder veure aquella versió dels Ocells del més enllà.

Fa uns dies vaig rebre una trucada de l’Alejandro. Aquesta vegada m’explicava que amb els companys de l’ESMUC han format un combo on revisen i intrepreten temes de l’etapa laietana.
El combo el formen:

Sabas Yagüe: teclat
Isaac Romagosa: guitarra
Jaume Àvila: baix
Oriol Tonietti: bateria
Didac Moral: percussió
Miriam Cortada: flauta travessera
Álvaro Ocón: trompeta
Alejandro Delgado: clarinet i saxo

Temes que interpreten:

“En Buenas Manos”, Música Urbana
“Ocells del més enllà”, Jordi Sabatés
“Tot l'enyor de demà”, Jordi SAbatés
“To de Re”, Orquestra Mirasol
“Hancock”, Orquestra Mirasol
“Tebas”, Iceberg
“Preludi i Record”, Iceberg

L’Alejandro m’ha comentat que el proper dijous dia 7 de juny a les 22:00 hores tocaran a la Cúpula de Sant Fost de Campsentelles (Av. Prat de la Riba, 4). Espero que aquest projecte tingui un llarg recorregut.