A les notes del disc que acaba de publicar Oriol Tramvia, Agustí Pons comença dient que  veus autoritzades deien que l’Oriol Tramvia vivia a la inòpia. El diccionari ens defineix inòpia com a pobresa i fretura, i la fretura com la mancança o escassetat d’allò que és necessari. Pons ho expressa en passat perquè en aquest present alguna cosa ha canviat. El títol del disc juga amb aquest Tramvia del passat i el transforma en un Tramvia del present. Aquella inòpia es transforma, en perd l’accent i l’article se li ajunta. La inòpia passa a ser Lainopia (autoeditat, 2019).

D’aquelles arrels en la inòpia que recordava Pons, Tramvia en conserva alguns records i evidentment l’essència. D’aquell Tramvia, de qui havien arribat a dir que havia estat el primer punk català i que cridava allò de Bakunisese i ho estripava tot com una bèstia, el de la inòpia, l’hem vist transformar-se, suavitzar el registre, fins i tot ha cantat a l’amor i al vitalisme, però sempre mantenint aquell vincle amb aquell Tramvia de les ulleres de sol. Però el que més sorprèn d’aquest Tramvia, el que acaba de publicar lainopia és el salt musical.
Aquest darrer treball conté 8 cançons, entre poemes d’Agustí Pons, Salvador Espriu, Miquel Bauçà i el propi Tramvia. En l’aspecte musical l’acompanyen el ja coneguts Lluís Xandri i Izä als que s’afegeixen Àngel Farrés i tot un estol de músics que mai hagués ubicat amb Tramvia. Tot supervisat i sota l’atenta mirada de Joan Ramon Guzmán.
Tramvia sempre s’ha distanciat de la música culta, no ha tingut cap interés en el jazz i l’hem encasellat en la cançó d’autor, a cop de guitarra, folk i sobretot molt de rock. I ara, amb aquest lainopia ens sorprèn per fer un canvi estilístic molt remarcable, sobretot en una sèrie de peces en que aquests canvis musicals prenen una gran dimensió. Etiquetar-ho tot seria molt complex, però si féssim un cocktail podríem dir que Tramvia i els seus companys de viatge han vestit el disc amb música de diverses tradicions, tant d’aquí com de l’altra banda de mar. A mi, la primera cançó que m’ha conectat més amb aquell Tramvia transgressor i estripat, el que vivia en la inòpia que ens comentava Agustí Pons, l’he trobat a “Si Déu fos”, un poema de Miquel Bauçà, segurament el poeta més radical que ens podem trobar en la nostra llengua. Aquest “Si Déu Fos” resulta ser un exemple molt bonic del món de Bauçà, que tria molt sovint en la seva obra un to de fals moralista que tendeix a la paradoxa i a un missatge insòlit i, diguem-ne, poc adequat moralment al context. El radicalisme de Bauçà, Tramvia l’ha vestit d’una música poc habitual en el seu univers, anant a la tradició popular amb el toc dels grallers de la Colla de Castellers de Barcelona per passar a un univers i un so oníric entre guitarres, veus, violoncels, un altre cop les gralles, entre els laments que llença Izä que ens conviden a viatjar pels racons de la consciència.  

Deixem de banda la revisió que Oriol Tramvia fa d’aquell “Venedor d’amor” de Salvat Papasseit que havia inclòs al mític Bèstia i que en aquest treball revisita amb una mirada més calmada,onírica i pausada. Continuem però amb un altre poeta, aquest cas Salvador Espriu. Tramvia ha inclòs dos poemes de Salvador Espriu: “Entrada” i “De nou triat, Llàtzer, tal vegada a bocins”. Ens fixarem en aquest darrer. Quan l’escoltem el primer que ens sorprèn és el llenguatge musical, continuem amb l’estil desplegat amb el poema de Bauçà però ara la música va un xic més enllà, fins al punt que si no fos per la veu mai haguéssim situat la cançó sota l’autoria de Tramvia. Això a aquestes alçades té molt de mèrit i diu molt de l’artista. A “De nou triat, Llàtzer, tal vegada a bocins” sorprèn amb la introducció del violoncel i la constància amb que insisteix durant tot el tema de manera penetrant. L’entrada de la trompeta ens pot recordar la saeta i la veu d’Izä la certifica entre la saeta i la remor més flamenca per després anar per altre camins on Tramvia sembla que rapegi o faci una espècie de cançó urbana amb els mots d’Espriu, que talla i intercala amb diferents influències i apunts foranis, on fins i tot inclou al mateix Espriu recitant. Es tracta d’una peça sorprenent i que cada cop que escoltem ens aporta noves mirades. Una dada curiosa és que tot i aparèixer ara, aquesta cançó es va gravar l’any 2016, el que ens denota que Tramvia portava varis anys treballant en aquest disc. El poema queda lluny d’altres ocasions en què Tramvia havia fet servir Espriu. Es tracta d’un poema del primer volum d’Espriu, Les cançons d’Ariadna (1949), que planteja un escenari molt particular, gens irònic.
Però de qui Tramvia ha agafat més poemes per vestir aquest Lainopia és d’Agustí Pons que en firma tres: “Himne”, “Dos petons” i “Quan cau un plec”. Dels tres, “Himne” és una de les cançons que més ens connecta amb aquell Tramvia que esperàvem escoltar abans d’encetar el disc, un Tramvia despreocupat, alegre, amb una vestit més apte per tot tipus de públic i en el que el tenim més ubicat.
Finalment, un petit apunt que resumeix aquesta filosofia i manera de fer de l’Oriol, la cançó que obre el disc, que és una peça que firma el propi Tramvia i que precisament parla d’aquest ofici de fer cançons, de la manera de fer-les de l’Oriol i com se sorprèn encara, malgrat que passin els anys i les dècades sortint al balcó, guixant el paper, fent cançons i tornant a aquell Tramvia innocent que vivia en la inòpia.