A principis de 2019 Gerard Jacquet va publicar Roc. Pels que no el conegueu Gerard Jacquet és un cantautor de la Catalunya Nord, concretament originari de Sant Feliu d’Amunt, un poble de la comarca del Rosselló. Jacquet va començar la seva carrera musical a finals dels anys setanta arran de la seva entrada al grup d’acció cultural “Guillem de Cabestany” juntament amb Pere Figueres i el poeta Jordi Auvergne. Pel que fa al seu estil, es podria basar en el rock cru combinat amb la tradició mediterrània. El críctic musical Donat Putx diu de Jacquet que és l’home que va electrificar la cançó Nord-Catalana.

Estèticament Jacquet es presenta com un cantautor amb cert aire fosc, melancòlic i pessimista però amb tocs “gamberros” i divertits. Un clar exemple d’aquest estil és la cançó “Norbert” l’avançament que ens va donar del seu nou disc, Roc, on trobem un Gerard Jacquet cru, en format de trio, un so aspre i certament primitiu amb el baix i la bateria de fil conductor, una guitarra rascada amb furia i una veu freda i directa. Aquesta cançó té un estil un tan punk per la seva cruesa però conserva el millor del rock i del pop.

Però Jacquet té una enorme i dilatada carrera que va molt més enllà d’aquest “Norbert”. Una de les potes de la carrera de Jacquet ha estat la seva vessant radiofònica. Des de 1986 fins recentment ha estat locutor de Radio France Bleu Roussillon, però el que a nosaltres ens interessa és la seva vessant de contaire. Ha gravat diverses històries i contes en audio com per exemple Catalanades del Rosselló o Le petit dico d’aquí, on recull la parla i les històries de personatges de la seva comarca. També és destacable la seva producció poètica que ha aconseguit cert ressò amb títols com Oh, Nu o Dolces Nafres, tots ells publicats a El Trabucaire.
Pel públic del Principat segurament la seva faceta més coneguda és la col·laboració amb Pascal Comelade amb qui va gravar cançons populars catalanes. Però com que aquesta faceta ja és prou coneguda m’agradaria tornar a la seva faceta de cantautor més personal  a través d’una cançó que porta per títol “Al bar Marsella” on es veu clarament tot el seu univers personal, la seva manera de compondre, la influència de les músiques de la mediterrània i sobretot la seva capacitat d’observació de l’entorn, tot i que en aquest cas la música és seva però la lletra és de Patrick Gifreu. Aquesta manera de cantar tan fresca i deshinibida és present en aquesta cançó al igual que la influència de la tradició a través del so de l’acordió.

 Una de les grandeses de Jacquet és el fet de cantar en català del nord coses quotidianes i treure la pols a una llengua, treure-la de l’enquilosament de la tradició i l’ús popular i fer-la viva i actual. Gràcies a intèrprets com Jacquet, la llengua pren actualitat i es modernitza a terres franceses.
Tancaré aquest acostament a la figura de Jacquet amb una altra cançó que va en la línia del recent “Norbert” i l’anterior “Al bar Marsella”. No obstant, no ens quedem només amb aquesta banda més canalla del cantautor de la Catalunya Nord i m’agradaria que féssim un esforç per endinsar-nos en la seva obra. Finalitzaré aquest petit acostament a Jacquet amb “És un món”, on una altra vegada, evoca la descripció d’aquest to transgressor, més proper a la marginalitat social i també profundament emotiu quan descriu sentiments. Un estil poètic impregnat d’aquesta llengua amb usos arcàics descrivint emocions despullades de retòrica, amb frases breus, directes, tal com li agrada a Pla, però sempre amb aquest ambient rocker, fins i tot m’atreviria a dir after-punk i amb un ressà totalment popular una altra vegada amb la inclusió d’un so que recorda l’acordió, un dels grans instruments de la tradició francesa.