Es pot dir que Raimon és el primer gran cantautor de casa nostra, l’home amb una personalitat pròpia que va més enllà dels clitxés marcats. L’irrupció de Raimon en la cançó catalana va crear un abans i un després que no té cap precedent i que marcaria història.
A finals dels anys cinquanta i primers seixanta neix la Nova Cançó i els Setze Jutges com a necessitat de fer cançons cantades en català que siguin actuals i modernes després d’un periòde molt fosc. Tant els Setze Jutges com la Nova Cançó miraven cap a França i més concretament cap al repertori de Bassens o Brel. De fet, es basaven en aquests, només cal veure que la primera referència del Jutge primer, Josep Maria Espinàs, és Espinàs canta Brassens. És en aquest context que de València irromp Raimon, un home amb una personalitat pròpia, allunyat de la menera francesa i d’aquesta por i aquests complexos amb els que cantaven els primers Jutges que semblava que no volien molestar. Raimon és el primer en anar per lliure, cantar amb el cap ben alt i sobretot fent valer aquella dita de Gato Pérez: “Ja sóc aquí”.

Raimon va néixer a Xàtiva però als 17 es va traslladar a València per estudiar a la universitat la carrera d’història. A la universitat va descobrir que hi havia una cultura pròpia i va començar a llegir Ausiàs March, Salvador Espriu o Josep Pla. Ell sempre ha comentat que allò fou un enorme impacte ja que fins aleshores no coneixia l’existència d’una literatura escrita en la nostra pròpia llengua.
L’any 1959 va escriure la seva primera cançó, que a més és la més emblemàtica, “Al vent”. La cançó li va venir arran d’un viatge entre Xàtiva i València anant de paquet en una moto que conduia un amic i a partir de la sensació del vent colpejant la cara, aquesta sensació de llibertat que donava el vent, un mot que es va repetint en tot moment i també apareix la nit, una de les imatges més utilitzades per Raimon en les seves cançons.
Quan Josep Maria Espinàs veigué actuar per primera vegada a Raimon va quedar tan impressionat que el va convidar a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona i d’aquí després vindria la gravació del seu primer EP publicat el 1963 i que contenia les cançons: “Al vent”, “La pedra”, “Som” i “A cops”. Un EP a més que ràpidament va assolir una enorme popularitat i un enorme èxit de vendes inesperat.
Tornant a “Al vent”, hi ha un parell d’elements que fan aquesta cançó tan especial en el terreny musical. D’entrada la seva simplicitat i primitivisme. Estem parlant d’un home cantant amb un acompanyament molt simple de guitarra, l’altre, la durada. La cançó dura un minut i cinquanta segons. Es tracta d’una cançó directa, contundent, cantada amb ràbia i força i sobretot sense complexos. Gairebé sembla un tema punk. I d’aquí en deriva la sorpresa, l’impacte en un moment en que aquell estil de Raimon va eclipsar a tots els Jutges. A més, Raimon va trencar la dinàmica del què eren els Setze Jutges i la Nova Cançó de Barcelona ja que aquesta era un moviment que sorgia de la burgesia de Barcelona i s’acostava a la cançó francesa i Raimon era més proper a les classes treballadores valencianes i en l’òrbita de Joan Fuster. De fet va ser Joan Fuster qui li va escriure les notes que acompanyen aquell primer EP. Unes notes precioses on Fuster relata l’impacte que va sentir cantar per primer cop a Raimon i el que va significar. Quan el llegim a més d’un ens hagués agradat estar allà, escoltant aquell jove Raimon. A les mateixes notes amb la visió que dona el pas del temps fa gràcia observar com encara ningú es prenia en serio la professionalització de la cançó cantada en català. Era més una reivindicació que un ofici com delaten les mateixes paraules de Fuster que s’imagina Raimon a la vellesa com un erudit o un professor barbut.

La força i l’èxit inesperat de Raimon van provocar que Edigsa es fixés en ell per cantar el “Se’n va anar” amb Salomé al V Festival de la Cançó del Mediterrani, cosa que va acceptar amb el desenllaç i el triomf històric que ja coneixem.
“La pedra”, una altra de les cançons incloses en aquell debut discogràfic de Raimon és precisament una de les cançons favorites de Pau Riba. Com a anècdota, cal apuntar que Pau Riba sempre comenta que la primera vegada que va escoltar a Raimon va ser com si li fessin un cop de martell al cap. Es va quedar bocabadat davant d’aquella força i se’n va declarar un fervent admirador. Precisament Raimon va fer el pròleg del primer llibre de poesia que va publicar Pau Riba, Cançons i poemes (1968).
El disc el tancava la cançó “A cops”, que si vé no té el descaro ni la ràbia de “Al vent” torna a la cruesa de la que parlàvem al principi.
Cal insisitir en que més enllà de l’obra, la irrupció d’aquest àlbum va ser decisiva per la consolidació de l’editora discogràfica Edigsa gràcies al qual va consolidar el negoci i donar continuitat a tot el que vindria després, una obra imprescindible en la història de la cançó i la música catalana.