M’assabento del traspàs de Peter Green al Telenotícies Nit de TV3. M’ha sorprès que em doni TV3 la notícia. De tant en tant està bé que en un mitjà generalista colin alguna notícia d’aquest abast. Hi ha la possibilitat que al ser estiu tinguin poques notícies, que algú de l’equip sigui un fan del gran guitarrista, o que senzillament pensin que el record cap a la figura del geni sigui necessari. En qualsevol cas, tot i ser un decés m’ha agradat topar-me amb aquesta notícia a TV3.
Sobre el genial Peter Green només puc lamentar no haver-lo vist mai en directe. Quan va formar part dels primers Fleetwood Mac no em va tocar viure’l perquè jo encara no havia arribat. Pel que fa  a la seva erràtica, difusa, irregular, però excel·lent carrera en solitari, només he seguit els seus discos d’estudi. El descobriment de In the skies (1979) em va atrapar i és un d’aquells àlbums que sempre m’acompanya i cada cert temps sona a l’equip. Però el curiós del cas és que a Peter Green vaig arribar de rebot, a partir de Santana. Al disc Abraxas (1970) de Santana vaig descobrir «Black magic woman» que resultava ser una versió d’una cançó d’un tal Peter Green. Després vaig començar a investigar i vaig saber que Green havia estat membre dels primers Fleetwood Mac. Sorprenent! Jo coneixia els Fleetwood Mac més comercials. M’agradaven alguns dels seus èxits però no havia anat més enllà. Em vaig quedar de pasta de moniato, al·lucinat, al descobrir els primers Fleetwood Mac, els de Peter Green, un grup de blues rock que poc tenia a veure amb els Fleetwood Mac que jo coneixia. He llegit alguna entrevista a Mick Fleetwood on explica que tan ell com en John McVie van posar el nom i formalitzar el grup però que l’ànima era en Peter Green. De Peter Green, en BB King deia que era l’únic guitarrista de blues blanc que l’havia fet gaudir i suar a dalt de l’escenari.

Al voltant de la llegenda de Green també hi ha els problemes derivats, com el suposat abús de drogues i els tancaments psiquiàtrics. Va ser un home que mai es va adaptar a la indústria de la música, a tot el què l’envoltava amb les respectives obligacions i compromisos. Green era un home que volia tocar i fer música i la resta, com la mateixa vida, li anava gran. Sobre tot això, tan de Green però també de Syd Barrett o el mateix Jimi Hendrix hi ha molta literatura. Al voltant de Peter Green jo només conec una persona que el va veure en el seu millor moment i fins i tot hi va conversar. Eliseu Huertas Cos «El motorista del Happening», vivia a Bath a finals dels anys seixanta, a prop del Babylon, un local per on passaven totes aquestes bandes. Huertas recorda especialment l’actuació de Peter Green amb John Mayall al Bath Festival of Blues and Progressive Music (1970). Huertas parla de l’actuació de Peter Green com un esdeveniment molt especial on el genial guitarrista desprenia una força i una connexió amb el públic extraordinària. Huertas ho descriu de la següent manera; «Semblava que caiguessin diamants de l’escenari. Era or tot el que arribava, en el sentit musical. Una experiència que no es pot descriure». El curiós del cas, es que un cop acabada l’actuació de Green i els seus companys, Huertas va accedir a la part del darrera de l’escenari, on hi havia la banda. Allà, sense la seva guitarra, lluny de l’escenari, Green era una persona enfonsada, deprimida, desenganyada, preocupada, patidora. Era un altre home.