L’any 2011 Emili Baleriola publicava el disc Jazz-Rock Trio (Picap) després de més de dues dècades de silenci – el seu anterior àlbum era Dilema (1987, PDI)-. Baleriola tornava amb projecte propi en format de trio amb un disc i un projecte que eren fruit de la recerca d’un llenguatge propi, directe, i a on l’enorme guitarrista ens sorprenia reivindicant un estil i unes maneres que el situaven entre el bo i millor del jazz-rock. En aquella aventura, els seus companys de viatge van ser el carismàtic Vicenç Mas al baix elèctric i l’immens Raimon Iniesta a la bateria. Aquesta formació va arrencar grans crítiques per part de la premsa especialitzada i bons aplaudiments. El projecte va estar girant per les carreteres de tota la geografia espanyola un grapat d’anys. I d’alguna manera i amb algunes variants, va ser la fórmula màgica amb la que Baleriola va saber treure el bo i millor de dècades d’experiència: Un so molt especial i un música dita amb intenció. Des d’aleshores, Baleriola ha alternat altres projecte amb el del trio. També ha fet algunes gires a quartet afegint un teclista.  Però el que és evident és que cap fórmula ha superat la del format de trio que per sort ha mantingut com el seu principal projecte.

El passat dijous, a Calella de la Costa, en el marc del 29è Festival de Jazz i Blues, després de mesos molt durs i de dificultats, vam poder gaudir d’una nova entrega d’Emili Baleriola en format de trio. Feia més d’un any que no havíem gaudit de la formació a trio i aquest concert va significar un retrobament amb un Baleriola en plena forma. Tot convidava a gaudir d’un gran concert, al passeig de Calella, al costat del monument a la sardana. Una organització impecable on es complien totes les normes de seguretat i una sonoritat excel·lent. En aquest espai idíl·lic, Baleriola presentava el seu nou Trio. Del trio original recuperava el baixista Vicenç Mas, tornat de l’aventura mexicana. Les baquetes anaven a càrrec de Rubén Berengena. Berengena va ser una gran descoberta i ràpidament va fer oblidar a Iniesta. La seguretat i la contundència amb la que Berengena feia la funció de director d’orquestra van ser una de les claus de volta de l’èxit del recital. Berengena semblava que conduis una locomotora compacta, picant les baquetes amb l’estil inconfusible del sud dels Estats Units, direcció Allman Brothers. Vicenç Mas, situat al centre de l’escena actuava de nexe d’unió i catalitzador entre Berengena i Baleriola, fent fàcil i entenedor el diàleg i la comunicació. Per la seva banda, el líder es va mostra compacte i segur, en plena forma, com si aquesta parada forçada li hagués anat bé. Va lluir un so net, inconfusible, segur i brillant. I un dels grans encerts va ser no perdre’s en grans desplegaments virtuosos i egocèntrics a que molts guitarristes a vegades recorren. En tot moment va saber primar el so del conjunt per damunt del desplegament personal. Un gran encert.
Pel que fa al repertori, vam poder gaudir de clàssics com «All blues» o «Song for my father» per donar pas a una de les peces que ja interpretava amb Màquina!, el mític «Cold duck time» de Eddie Harris. Del seu propi repertori va revisitar un dels temes imprescindibles, «No problemo», al que seguiren la psicodèlica i improvisada «Zeleste» o l’agresiva i obsessiva «infraganti». El nombrós públic va contribuir molt a l’èxit de la vetllada mostrant entusiasme i obligant al trio a fer dos bisos.