Feliu Gasull debutava a nivell discogràfic al costat de Joan Albert Amargós a la segona meitat dels anys setanta del passat segle. Com a autor té registrades més de 200 obres i una discografia de vertigen. Capítol a banda, les seves col·laboracions amb artistes com Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa o Ester Formosa, on a banda d’executar la guitarra fa les tasques d’arranjador.

Gasull és notícia perquè acaba d’editar un treball magnífic, Pit roig. M’agradaria aprofitar per felicitar al segell Microscopi per donar sortida a aquest tipus de treballs. Sort que tenim gent valenta, i ho dic perquè en els temps que corren apostar per aquest tipus de producte on la qualitat està per damunt dels rèdits, demostra una sensibilitat i un segell personal que cal aplaudir. Podríem dir que el disc es divideix en tres parts molt concretes: les peces per a guitarra, les peces per a quartet de guitarres i una cançó. En el que respecta a l’estil, estaríem parlant de guitarra clàssica contemporània. No obstant, aquesta etiqueta és molt genèrica i seria important poder-la acotar un xic. En aquest aspecte -el de l’acotació-, m’atreviria a dir que quan parlem de Feliu Gasull n’hauríem de dir “guitarra catalana”, en la línia del que representa el mestre Toti Soler. De fet Gasull ha treballat estretament amb Soler en alguns dels seus treballs i per mi tots dos representen a la perfecció aquest estil de guitarra.

Pit roig és un disc que s’ha d’escoltar atentament, que precisa vàries escoltes per apreciar el treball de Gasull. Peces amb diferents afinacions, un domini del tremolo molt personal, ús dels harmònics, els glissandos i registres i tècniques que imagino que són de la seva pròpia collita. En definitiva, un disc complet, molt expressiu, que acompanya i que fa goig. Un treball que una vegada més confirma a Feliu Gasull com un dels màxims exponents de la “guitarra catalana” en la seva vessant més clàssica.