A prop de l’estació Central d’Amsterdam s’hi troba l’hotel Prins Hendrik. Fins l’entrada del segle XXI, el carrer que guarda l’hotel era un lloc bastant humit, d’extraradi, barat. Però actualment, la pressió urbanística i l’afluència de turistes l’han convertit en un lloc gairebé cèntric i inofensiu. Malgrat tot, quan un es mira l’hotel amb calma encara es pot imaginar la mena de lloc que era en l’època que el freqüentava Chet Baker, un espai gens transparent i molt econòmic.

De la fatal caiguda del tercer pis del malvat geni de la trompeta en dona testimoni una placa situada a la planta baixa, al carrer. No sé si és cert, però em van dir que es pot visitar la cambra que va allotjar l’il·lustre hoste. No sé què hi deu haver perquè segons m’han dit fins i tot es va vendre la trompeta per tal de comprar la seva dosi de tranquil·litat. Vull dir que tret del morbo habitual i alguna cosa posada de més, poca cosa s’hi pot trobar en aquella cambra. No obstant, pels propietaris, avui dia deu ser un gran reclam.
Repassant en la memòria, he recordat la única anècdota que tinc del malvat Baker. Ens situem al Jamboree de Barcelona. Allà en Baker havia de triar els músics que l’acompanyarien i el problema va venir amb el piano. Es veu que no n’hi agradava cap. Fins i tot es va carregar al mestre Ricard Miralles. A corre cuita ja no sabien a qui portar i algú va pensar en el mestre Francesc Burrull. En Burrull va passar la prova, encara que el problema vindria amb el recital. El malvat trompetista no va donar cap instrucció i feia com si toqués sol, sense mirar els músics, mostrant una falta de respecte cap a ells i el públic sense precedents. A mig concert, el mestre Francesc Burrull, cansat de perseguir i intentar endivinar per on anava Baker va decidir deixar de tocar, aixecar-se i marxar.