Regirant entre els papers acabo de trobar unes notes sobre Gato Pérez arrel d’un homenatge que es va fer a Sentmenat, el poble on està enterrat, en el que entre el gran Manel Joseph “El Trilla” i jo vam fer un recorregut per la seva vida i obra.
Puc dir que vaig conèixer el Gato, tot i que molt cap al final dels seus dies, deuria ser pels voltants de l’any 1989, en circumstàncies delicades. Jo essent un adolescent amb el grau d’immaduresa que això comporta flipat amb aquell home amb barret que cantava allò de “... Si tu no tienes felicidad, de sabio no tienes nada...”.
Amb la perspectiva que dóna el pas del temps només puc dir que m’hagués agradat tenir uns quants anys més per poder disfrutar d’una conversa més fluida i entendre algunes paraules que es quedaven a l’aire i que no acabava de caçar. Tinc molt present aquell posat seriós, aquella mirada reflexiva, fins a cert punt trista, i aquella manera de transmetre il·lusió davant de certes històries. També recordo aquell darrer dia que ell ja no hi era i a la porta de la casa em vaig trobar a la seva primera dona, l’Elena, que carregava el cotxe amb les quatre coses que li havien deixat entre les que vaig veure una col·lecció de vinils, un baix elèctric, un micròfon i un equip de música. Ho estava carregant tot en un cotxe petit. A mi em sorprenia que tot allò entrés en aquell espai tant reduït. Mentre anava carregant comentava que era tota una experta, que s’havia fet un tip de carregar i descarregar cotxes, bolo aquí, bolo allà.

Gato Pérez

Javier Patricio Pérez va néixer a Buenos Aires (Argentina) el 1951. L’any 1966 arribà a Barcelona a bord d’un trans-atlàntic amb la seva mare per reunir-se amb el pare, que ja es trobava a la ciutat. La Barcelona dels seixanta va fascinar a un adolescent encuriosit, que es va trobar amb una ciutat oberta, cosmopolita i molt moderna en comparació a les altres ciutats de la resta d’Espanya i a on sorgia un intens moviment musical.
L’any 1969 es va traslladar a Londres per complir el seu somni d’entrar a una discogràfica, encara que no ho va aconseguir, va fer de majordom a casa d’un sir. Poc després tornà a Barcelona, on a part de continuar amb la música, es va matricular a la facultat per estudiar física. Durant aquesta etapa, Gato sent fascinació pel country, el rock & roll i, juntament amb Xavier Batllés i Rafael Zaragaza "Zarita", entre altres, funda el grup de country-rock Slo Blo. Després d’alguns anys d’activitat, el grup es dissol i Gato Pérez que treballava per la discogràfica catalana Edigsa, entra a formar part de l’estructura de Zeleste. A mitjans dels anys setanta, la sala Zeleste del carrer Argenteria és el caldo de cultiu de totes les propostes musicals que tenen lloc al nostre país. Amb Zeleste neixen formacions com Orquestra Mirasol o la Companyia Elèctrica Dharma. Zeleste, a part de ser una sala de copes i concerts, es transforma en una oficina de management i es funda el segell discogràfic Zeleste-Edigsa, on es publiquen treballs importants com Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa. En aquest ambient, Gato Pérez es troba com peix a l’aigua i actua com a motor de tot el que passa. És l’home d’enllaç i promoció entre Zeleste i Edigsa, funda l’Orquestra Plateria, tot i que curiosament mai arriba a actuar amb ella, inventa etiquetes com “Ona laietana” o “rock laietà” i forma part del grup Secta Sònica, en el que toca el baix elèctric . Amb Secta Sònica publica dos treballs de gran qualitat: Fred Pedralbes i Astroferia. No obstant, Gato és un personatge molt inquiet i amb Secta Sònica no acaba de trobar el llenguatge musical que ell busca.
L’autèntica revolució personal arriba l’any 1977, quan a les festes de Gràcia i de la mà del seu amic Jordi Vilella coneix la rumba catalana. Aleshores pateix una crisi i desapareix durant uns mesos i decideix deixar de banda tota la seva activitat al voltant de Zeleste per conèixer i desenvolupar la rumba catalana. Aquest canvi de rumb el farà amb incertesa però amb pas ferm, conscient que ha trobat el llenguatge musical idoni. Durant les primeres incursions a la rumba catalana, Gato, un home tímid dalt dels escenaris, actua al costat del seu amic Manel Joseph “El Trilla”, que d’alguna manera el complementa a la perfecció dalt de l’escenari. L’any 1978 publica el seu primer treball basat en la rumba catalana, Carabruta, un disc que passa desapercebut i que públic i crítica no acaben d’entendre. Només el pas del temps farà que aquest treball prengui la importància que té. Amb la publicació de Romesco, crítica i públic es reconcilien amb Gato Pérez. Romesco és votat millor disc espanyol de 1979 i rep un Olé de la Canción. Romesco és un treball molt equilibrat, amb temes genials com “El ventilador” o la “Rumba dels 60’s”, que el mateix Pasqual Maragall defineix com l’himne més bonic que s’ha dedicat a Barcelona.
Amb l’èxit de Romesco, Gato Pérez firma un contracte amb la multinacional EMI, amb la que es compromet per grabar cinc treballs. Aquest nova aventura comença amb Atalaya, el disc més mediàtic amb temes com “Gitanitos y morenos” o “Se fuerza la máquina”. La seva música sona per tot arreu i s’exporta a França, Itàlia, Sudamèrica...
Paral·lelament, a principis dels 80 comencen els seus problemes cardíacs i pateix un infart que el deixa molt dèbil. A conseqüència d’aquest fet neix Prohibido maltratar a los gatos, al que seguiran altres treballs com l'injustament infravalorat Flaires de Barcelunya, un disc íntegrament en català que resulta ser un fracàs. Són temps difícils, en els que els treballs de Gato no arriben a la gent, projectes importants com l’enorme producció que havia de significar Música acaben en paper mullat. Acabat el contracte amb EMI, signa contracte amb la discogràfica catalana Picap, amb la que graba un dels seus millors treballs: Gato x Gato. La seva carrera remonta i continua amb més LP’s, actuacions, reconeixements..., encara que la seva salut cada vegada és més dèbil. L’any 1990, instal·lat a Caldes de Montbui, el seu cor li diu prou i deixa de bategar. Les seves despulles són traslladades a Sentmenat, on descansen. Gato Pérez sempre havia dit que volia que l’enterressin a Catalunya, la terra que s’estimava.
La importància de Gato Pérez a la rumba catalana, és capdal. Entra en aquest gènere quan estava en les seves hores més baixes, quan la rumba estava desprestigiada i se li prestava poca atenció. Fins aleshores la rumba catalana estava representada per personatges com el Pescaílla o Peret, que cantaven lletres divertides i gracioses. Gato canvia el llenguatge i incorpora unes lletres intenses, d’autèntica poesia. Canta a les situacions normals, a la vida, a aquesta Barcelona cosmopolita, al món que l’envolta... A més modernitza el llenguatge musical i incorpora un component elèctric i novedós.
Actualment, Gato Pérez ha esdevingut un referent imprescindible a les noves generacions que han partit de la rumba catalana.

Per saber més de Gato Pérez, un imprescindible: Ordóñez, Marcos (1987) Gato Pérez, la rumba como ética. Júcar.

Treballs discogràfics

Amb Secta Sònica

Fred Pedralbes (1976), Astroferia (1977)  ed. Zeleste-Edigsa

Gato Pérez

Carabruta (1978) ed. Belter, Romesco (1979) ed. Zeleste-Edigsa, Atalaya (1980) ed. Emi, Prohibido maltratar a los gatos (1981) ed. Emi, Flaires de Barcelunya (1982) ed. Emi, Música (1983) ed. Emi, Ke inventen eyos (1984) ed Emi, Gato x Gato (1986) ed. Picap, Ten (1987) ed. Picap, Fenicia (1990)  ed. K-indústria Cultural, El primero y el último (1990) ed. K-indústria Cultural

B.S.O.

La rubia del bar (1986) de Ventura Pons

Alguns treballs recopilatoris on apareix Gato Pérez

Tocats del nadal (1988) ed. Picap, Zeleste, música laietana (2009) ed. Picap

Homenatges musicals

Gatísimo (2002) de l’Orquestra Plateria, El gran Gato (2003) B.S.O. de la pel·lícula de Ventura Pons.

Homenatge a Gato Pérez

Foto portada LP Ten