Poc m’hagués imaginat que aquella abraçada de fins després s’hagués convertit en un adéu per sempre. Em vaig acomiadar del Josep amb total normalitat, content per la feina feta i satisfet que la meva intervenció l’hagués fet disfrutar.
El divendres, tres dies abans del trist adéu, en Josep m’havia fet l’honor d’acompanyar-lo a la presentació del seu llibre, El soroll després de Kerouac (Edicions Els llums). Acompanyats del seu editor, en Joan Ramon, ens embrancàvem en la visecció d’aquest interessant i inclassificable llibre que d’alguna manera representa la memòria de la Dharma, la crònica d’un temps i les inquietuds del seu autor. I per desgràcia ha acabat essent la seva darrera obra. Jo estava content i sorprès des del primer dia que el Josep s’havia posat en contacte amb mi per dur a terme la presentació del llibre. A més, era la tercera vegada que li presentava, a Caldes de Montbui, després de passar per Barcelona i Vic.
Al Josep l’havia entrevistat en diverses ocasions ja fos pels meus treballs o per altres projectes aliens. Fins aleshores podria dir que vam arribar a tenir una bona relació. Recordo que la primera vegada que el vaig entrevistar em va sorpendre pel tracte proper i sincer, el temps i l’amabilitat que em dedicava. Aquelles converses-entrevistes van ser una bona font d’aprenentatge en un moment que podia comptar amb els dits de la mà els que m’obrien les portes. També era una època on malgrat seguir la Dharma i conèixer la seva importància en el desenvolupament de la nostra música no hi acabava de parar l’atenció. De fet, podria dir que vaig entrar en el món Dharma gràcies a Rafael Moll. Fins aleshores, jo encara anava una mica despistat amb l’estereotip que els havien penjat i les crítiques indiscriminades que molta gent sense cap coneixement s’atrevia a etzivar sense reflexió prèvia. Molts anys després vaig arribar a la conclusió que la Dharma patia el mateix mal que pateix aquest país, el del rebuig i la crítica gratuïta, la queixa, el menyspreu pels de casa. Una vegada vaig escoltar un comentari curiós en el que es deia que la Dharma era com el Barça. Tot i jugar bé, guanyant i fent espectacle no es valorava i fins i tot es tirava per terra i es criticava d’una manera malaltissa.
Tornant a Rafael Moll, recordo perfectament quan m’explicava que la Dharma havia sabut crear un so i una manera de fer molt original, que tot i no ser els músics més bons ni més virtuosos, quan estaven a dalt de l’escenari desprenien una energia i una força amb la que el públic quedava com embruixat per la seva màgia, creant un nivell de connexió entre músics i públic que molts pocs artistes són capaços d’aconseguir. A partir d’aquella conversa vaig començar a escoltar la Dharma amb els cinc sentits i em vaig adonar que em trobava davant d’un grup en majúscules. Partint de l’explosiu L’Oucomballa, un dels meus treballs favorits, vaig descobrir la banda que va marcar un abans i un després dins el panorama de la música de Zeleste, el triomf i l’èxit que aconseguiren per tota la Península passant pel posterior menyspreu i la pluja de llaunes que anys després els cauria per cantar en català a Lavapiés i que d’alguna manera va simbolitzar la fi de mítiques frases com “Dharma al poder” o “Viva el sexy saxo de la Dharma”. Llavors vindria el desert, la fusió amb la música de cobla en un treball pioner amb la Cobla Mediterrània i que d’alguna manera s’avançava 30 anys al que avui alguns artistes semblen descobrir. I a tot això suma la pèrdua de l’Esteve, plegar, tornar-hi... A banda d’aconseguir que el pas del temps hagi fet que moltes de les seves músiques ja formin part de l’imaginari col·lectiu.
En fi, no és ara el moment de fer un resum sobre la història de la Dharma, el que passa és que no podia evitar referir-m’hi ja que sense cap mena de dubte el Josep era la Dharma, o la Dharma era el Josep. No s’entén una cosa sense l’altre. Ell n’era el bateria, l’ideòleg, el lletrista...
Per la meva banda, des del moment que mitjançant l’Aina, editora d’edicions Els Llums, es va posar en contacte amb mi per si volia participar a la presentació del seu llibre, seguint per les presentacions que vam fer després, va anar creixent una relació d’amistat i de simpatia que d’alguna manera m’ha portat a la conclusió que a banda de tenir-nos apreci vam arribar a ser amics. Això passa en contades ocasions i és per això que avui he sentit d’allò més la seva pèrdua.