Ramon Solé, músic supervivent i brillant és d’aquella classe d’artistes que em mereixen tot el respecte i admiració. No sabria dir quants anys porta damunt dels escenaris. No obstant, el record més llunyà que en conservo és veure’l en concert a la plaça del Lleó de Caldes de Montbui amb una formació que es deia Moviment Ondulatori amb la que ja era el guitarrista i cantant. Moviment Ondulatori era un grup de versions d’èxits del rock i el pop tant nacional com internacional. També tenien algun tema propi. N'hi ha un que no recordo el títol però sé que deia alguna cosa així: “Me van a oír decir que no...” Si no em falla la memòria això passava cap a finals dels anys vuitanta del passat segle. Posteriorment havia estat integrat en multitud de projectes. El següent record que en tinc és quan va formar el grup Hèrzia, amb el que va publicar el treball Coses que passen (AZ, 1999) i van obtenir un cert ressò. Hèrzia era una formació de pop cantat en català integrada per músics brillants com el mateix Solé o Toni Castells, amb armoníes senzilles i ben trenades i d’una gran qualitat. Aquell projecte, en un mercat petit, manipulat pels escollits, ignorant i de trist recorregut va durar el que va durar a l'amputat mercat musical català.

Durant cert temps li vaig perdre la pista fins que un dia em van dir que havia fet una formació anomenada LO:LA amb l’elèctrica i enèrgica Dolores com a parella musical. Un disc produït per Miqui Puig i tots els ingredients perfectes perquè allò funcionés: Un bon single: “Esto va a ser un éxito”, una gran posada en escena i una música pop de qualitat. Malgrat tot, aquella història es va quedar a les portes de l’èxit i el reconeixement que es mereixia. El per què? No sé sap, a la música no hi ha fórmules màgiques. No obstant, el que t’envolta també pot ser la causa o l’efecte que tot funcioni. Però això és una altra història. 

A grans trets i de cara al públic Solé va iniciar un nou projecte durant aquests anys que ajuda a veure amb més amplitud la versatilitat i l’abast d’aquest enorme artista, la composició d’Escaldàrium. Escaldàrium és la banda sonora de la festa del foc i l’aigua que es fa a Caldes de Montbui. És una obra de certa envergadura i que eleva a Solé més enllà del típic constructor de melodies pop. A Escaldàrium Solé aconsegueix sintetitzar els elements que conformen la música popular amb una mirada oberta que enllaça amb tocs de la música clàssica, el pop i el rock.
Durant un temps, vaig tornar a perdre la pista de Ramon Solé, fins que un dia, mitjançant l’activista cultural i pioner de mil projectes, Vicenç Ferreres, em va arribar el debut en solitari, en forma de cantautor del nou Ramon Solé, en Solé, amb un disc que es titula Em perdono (Petit Indie, 2013). No he parlat amb l’autor de què el va portar a dur a terme aquest projecte, però si que em va semblar una gran manera de reinventar-se. Em perdono és un disc en el que com el propi títol indica, Solé, després de passar per una forta decepció al voltant del fet musical es sincera i acaba rient-se d’ell mateix, de la seva ingenuïtat i de la frustració davant les expectatives creades. “Jo volia tocar als Smith” és un senzill excel·lent i una cançó on Solé torna deixar clar que es un gran constructor de melodies pop i a on a la vegada es despulla i ens explica la seva fustració personal. És evident que a través de l’aparent senzillesa pop que desprèn aquest “Jo volia tocar als Smith” s’hi amaguen anys de feina, experiència i treball sense defallir que fan que Solé trobi la fórmula màgica amb la que es fa un gran èxit pop, més enllà que aquest sigui reconegut pel gran públic. Torno a repetir-me amb que a l'arribada a les masses també hi juguen altres factors.

Recentment, Solé acaba d’editar el seu segon àlbum en solitari: Aquest collons de poble (Petit Indie, 2014), conformat per un total de cançons que giren al voltant del poble que l’ha vist créixer i en el que s’ha desenvolupat com a músic i persona. Un disc gravat en directe, al Centre Democràtic i que respira autenticitat, frescor, taverna... El músic ha tornat als seus orígens i els seus records per escapar i a la vegada aconseguir un espai en el que la música és sincera, en el que l’artista no necessita demostrar res. Aquesta és la grandesa de Solé, el saber ser ell mateix i disfrutar amb el que fa. No tinc cap dubte que d’haver estat en un altre entorn originari de la música pop, com poden ser els països anglosaxons, Solé seria un artista de referència, segurament hauria tocat als Smith o a qualsevol gran formació d’aquelles terres. Però li ha tocat està aquí, a Caldes de Montbui, en un país petit, poc musical, amb una indústria molt feble i un públic gairebé inexistent en el que exceptuant quatre casos comptats pots està abocat a no sortir-te’n. On sembla que a vegades sigui més important el personatge i la seva caricatura que la música que desprèn.
En fi, llarga vida Ramon!!!