La història de Jesús Peyrón Moreno, conegut artísticament com a Jesús Moreno, és segurament la història d’un dels músics del país, com a mínim dels que jo conec, que ha treballat amb més figures internacionals de referència de la història de la música moderna: Nat King Cole, Frank Sinatra, Carmen Miranda, Edith Piaff, Josephine Baker, Ertha Kit, Stan Getz, Sammy Davis Jr., Joan Manuel Serrat i un llarg etcètera. Jo conec bé la vida de Jesús Peyrón i la valoro d’allò més. Ara bé, tot agafa molta més forma des del moment que una figura internacional com Paquito D’Ribera et parla del el seu amic gallego, tal com l’anomena ell.
A finals de juliol, Paquito D’Ribera va actuar al Jamboree acompanyat del trio Corrente. Vaig assistir a un dels “bolos” i vaig poder gaudir de la visió que Paquito D’Ribera aportava al repertori de la música brasilera. L’endemà en Jesús Peyrón havia quedat amb el Paquito i em va dir si el volia conèixer. La trobada va ser en un hotel ubicat en un dels ramals de la part baixa de la Rambla.
Paquito D’Ribera és un home senzill, amable, tranquil i amb un gran sentit de l’humor. Desprèn alegria, t’hi trobes bé al seu costat. T’escolta i et respon les preguntes que li fas amb tota classe de detalls. En la conversa et fa sentir còmode i no marca distàncies, cosa que s’agraeix molt. Preguntant, vaig saber detalls de la seva vida que no coneixia com que el seu pare era un saxofonista clàssic que havia importat de França l’escola saxofonista del Conservatori de París. El pare tot i que admirava la música improvisada, no sabia improvisar. A casa seva, Paquito va créixer escoltant les orquestres de Duke Ellington, Stan Getz i Benny Goodman entre d'altres. De fet, comentava que en el món de  Benny Goodman hi conviuen els 2 estils, el del conservatori i el de la música improvisada. Li vaig fer la típica pregunta al voltant de com s’ho feia per tocar jazz, música improvisada, i a la vegada tocar i escriure música clàssica. Em va respondre que ell no diferenciava entre els dos estils, que tots dos móns formaven part de la seva música. Reconeixia que s’ho passa més bé amb la música improvisada però que disfruta molt tocant Brahms o Stravinsky.
Tampoc coneixia la vessant d’escriptor de Paquito D’Ribera, té una novel·la publicada titulada Oh, la Habana! que evoca aquella Habana desapareguda de la seva infantesa. Una Habana que la història n’ha remarcat la convivència amb la mafia. Es queixava de que s’han cansat de parlar només d’això, que no era tant, i que sempre s’han oblidat la part de l’Habana com a centre cultural extraordinari, i exposava exemples com el naixament de la Sociedad Pro-Arte Musical on es va formar Alicia Alonso, el que avui dia és el Ballet Nacional de Cuba. El Teatro Auditorio (actualment Teatro Amadeo Roldán) on debutaven grans orquestres com la Simfònica de Filadèlfia i les grans figures com Andrés Segovia, Carmen Miranda... Després reia i comentava: “Sin hablar de los sitios de la mafia como el Tropicana o el Cabaret Sans Souci”. Tornava a riure i deixava anar amb ironia: “Aunque en estos sitios de la mafia había muy buena música lo que me lleva a pensar que algo bueno aportó la mafia”.
La sorpresa va arribar quan li vaig preguntar sobre el seu èxit precoç a l’Habana pels voltants de l’any 1958 i va tornar a derivar cap al record d’aquella Habana de finals dels anys 40 i la dècada dels 50, la ciutat d’aquell nen, la mateixa ciutat en la que es va obrir camí un músic anomenat Jesús Peyrón.
M’explicava que aquella Habana, està perfectament reflectida en les novel·les del seu admirat Guillermo Cabrera Infante i en destacava títols com La Habana para un infante difunto (títol inspirat en l’obra Pavana para un infanta difunta de Maurice Ravel), o Tres tristes tigres.

La sorpresa va arribar en aquest punt quan va dir: “Guillermo Cabrera Infante dijo de Néstor Almendros que era un español que supo ser cubano. Ese mismo símil se puede aplicar a mi buen amigo Jesús Peyrón, un gallego-cubano. Aunque él es catalán en latinoamérica llamamos gallegos de manera cariñosa a todos los españoles. Y Peyrón es un un gallego-cubano que pasó una de las etapas más felices de su vida en aquella Habana de los años cincuenta”.
D’Ribera recordava l’èxit aclaparador d’un cantant anomenat Pedrito Rico, que a nivell de fama equiparava a l’etapa daurada de Michael Jackson. Pedrito Rico, era un cantant espanyol que triomfava a l’Habana. Explicava que la vida donava moltes voltes i que anys després se sorpendria al saber que el director de l’orquestra que acompanyava a Pedrito Rico era Jesús Peyrón, el mateix amb el que es trobaria anys més tard, ja lluny de l’Habana i amb el que connectaria a través d’amics comuns com Bebo Valdés.
També sorprenent, el que em va continuar explicant: “Jesús Peyrón estuvo una temporada viviendo en la casa de Armando Romeu, director musical de Tropicana. Las orquestas españolas tenían mucho éxito en aquellos años tocando repertoria español, evidentemente. El pobre Jesús estaba cansado de los “Doce cascabeles” y le comentó a Armando que quería volver a España, que ya no podía más. Se le hincharon las pelotas, que dirían los argentinos, de tocar los “Doce cascabeles”. Esa anécdota la he escuchado yo de otra manera. Había un pianista que se llama Dodo Marmarosa que estaba en la orquesta de Artie Shaw cuando estaba de moda “Frenesí”. Como era un tema tan popular, cada vez que Artie tenía que hacer un concierto, tenía que tocar “Frenesí”. Y Dodo Marmarosa, que trabajó trenta años con Artie Shaw le dijo que no podía más y que la próxima vez que tocase “Frenesí” se iba a levantar del piano y se iría para siempre. Y así sucedió en el Waldorf Astoria. El mismo Artie me explicaba que justo fue empezar la frase que abre “Frenesí” y no le dió tiempo ni a acabarla cuando Dodo se levantó del piano y desapareció. Nunca más lo volvió a ver. En el caso de Peyrón hubo más suerte, porqué cuando Peyrón le dijo a Armando que se iba para España, que no aguantaba más, Armando le dijo que no se iba a ninguna parte, porqué lo quería en su orquesta. Y fíjate tu, todo lo que hizo después. Peyrón se quedó con aquella orquesta y forma parte de todo aquello junto a Luís Escalante, Bebo Valdés, Guillermo Barreto, Tata Palau...”.

Paquito D'Ribera i Jesús Peyrón