Una vetllada emotiva, "carinyosa", sincera, amb cor. La sala d’actes de la biblioteca de Caldes de Montbui plena de gom a gom. Feia patxoca, a banda que el públic estava format per moltes persones que estimaven al Gato, que se l’havien fet seu. Des del veí que havia compartit replà d’escala passant per gent que escolta la seva música, o la seva família més directa. També hi havia la iaia que havia sentit parlar d’ell però que no acabava de fer-se la idea global de qui era. Al seu costat, grans músics locals com l’Isma Pérez i en Macau. Precisament ells dos, m’explicaven la vegada que van coincidir amb el Gato al bar del poble, el Canaletes. El Gato era a la taula del costat, prenent un cafè. En Macau es debatia si presentar-se per explicar que era percussionista i que si mai necessitava un “percuta”, ell s’oferia pel que fes falta. Malgrat el debat intern, en Macau no es va decidir i va marxar sense haver-se presentat al Gato, però pensant que ja trobaria una altra ocasió. Al cap d’una setmana el Gato ens deixava i ja no hi hauria més oportunitats. No tinc cap dubte que sense aquella desaparició sobtada en Macau s’hagués trobat amb el Gato i és molt provable que hagués col·laborat amb ell. A vegades falta temps...

Estic satisfet de tot el que es va arribar a dir del Gato durant aquella vetllada ja que trobo que a partir del testimoni de les diferents persones que van formar part de l’acte es va aconseguir un clima i una mirada prismàtica i global del personatge.
En Karles Torra es va encarregar de donar una visió del Gato des de l’àmbit més musical, amb un gran enfoc als inicis a l'Argentina. Penso que tot el que va explicar el Karles vinculat a abans que el Gato arribés a Barcelona va ser molt revelador i poc conegut, interessantíssim, ja que d’alguna manera o altra marca el punt de partida de tot el que faria després. Va posar molt èmfasi en dos punts claus, d’una banda el coneixement de la llengua anglesa i de l’altre el fet que a l’Argentina el rock & roll va arribar abans i d’una manera més directa que no pas a casa nostra. L’impacte del rock & roll i el fet que el Gato dominés l’anglès, la llengua mare del rock & roll, va donar com a resultat que a l’hora d’adaptar-se en castellà o català al llenguatge del rock & roll, gaudís d’una avantatge i un coneixement de la matèria que en el nostre país ningú tenia. Aquesta posició i la intensitat que va posar a la composició dels temes el van situar com el millor artista en l’encaix de la nostra llengua en l'òrbita de cançons pop, rock i de rebot la rumba.
En Manel Joseph va acabar emocionat parlant del seu amic i com sempre, treient importància a tota la feina que va fer al costat del Gato. En Manel és únic, molts altres artistes en el seu lloc tindrien un ego d’aquells que no passarien ni per les portes. Molts altres artistes també haguessin rentabilitzat molt més la seva carrera i tindrien més zeros al seu compte corrent, però en Manel, no. Segurament això és el que el fa tan gran i autèntic, com la distància que va marcar quan parlava del Gato, posant-se ell sempre en un segon pla, desfent-se de qualsevol mèrit en tot el que va acabar essent el primer Gato Pérez, el de “Ja sóc aquí” i tot el paraigües que va formar aquell disc embrionari, Carabruta.  
En Carles Flavià ja el coneixem, un home que estén la mà i ajuda quan se’l reclama. L’amic, el mànager a qui el Gato va dedicar “Ebrios de soledad”. Amb això està tot dit. També vam saber que el Gato li va escriure un altre tema que a dia d’avui resta inèdit i del que no recordo si en va mencionar el títol. Com sempre, la seva aportació a l’acte va està repleta de tocs d’humor i d’anècdotes a la carretera i pels mons que voltaven.

El testimoni de l’Àngel Blàzquez va ser molt interessant perquè a banda d’explicar l’anècdota del perruquí i com un Gato empipat deixava anar allò de: “Aquesta gent no em coneix, jo sóc argentí! Sóc un Fill de Puta!!!”, va explicar que el disc Atalaya es va assajar al garatge de casa seva. També que des d’aleshores havia treballat amb ell gairebé a cada disc i projecte. El mateix dia que va morir el Gato, l’Àngel havia parlat per telèfon amb ell una estona abans per tal d’ultimar detalls de “bolos” i el que havia de ser el nou disc enllestit.
Oriol Farràs, en representació de Forcat va explicar què era aquesta entitat i què feia. També de què anava l’exposició que va fer que l’acte fos molt més complet: Gato Pérez, el poeta de la rumba catalana
Per la seva banda, la Jessi Pérez, la filla gran del Gato va acabar d’apuntar alguns detalls que havien quedat més difosos, i que acabaven de donar forma a tot el que es va dir. La visió de la Jessi és molt interessant perquè no cau en el que pot ser la mirada ensucrada que a vegades es fa d’una persona propera, a qui estimes. La Jessi partint d’aquest vincle li dóna la volta i n’exposa una visió que eleva el personatge. I això, en la seva posició té molt mèrit, com mèrit té i esperem que se’n surti, el treball que està duent a terme en posar en ordre tota l’obra del Gato, amb la que segurament en breu ens obsequiarà amb moltes sorpreses.
En Rafalitu, que es trobava entre el públic també va ser cridat a donar la seva visió sobre el Gato. Interessant valoració a banda, vaig saber un detall, si es vol menor, però curiós, que no coneixia. Segons sembla a les olimpíades de Barcelona no hi havia d’actuar en Peret, sinó el Gato. 
La implicació en el territori, la descripció, el pioner en parlar de mestissatge, l’estima a tots els llocs on vivia i trepitjava o el coneixement són només algunes de les caractarístiques de Gato Pérez.
També tinc la sensació que el Gato encarna aquells personatges que tanta falta fan a la vida, una vida on tot sembla regir-se per números, emprenedoria, èxit empresarial, diners... A tot el pes i la pressió que emana aquesta vida que tenim, l’obra i la persona del Gato es converteixen en necessàries. Aquesta obra pren sentit i ajuda a entendre que sense aquest contrapès la vida seria molt més grisa, falta de color. Per això és interessant cuidar el llegat i apropar-se a l’obra de personatges com el Gato, que d’alguna manera i al contrari del que es pugui pensar són necessaris perquè la vida funcioni.