A Gonzalo García Pelayo el vaig descobrir al veure el seu nom en els crèdits dels discos de Lole y Manuel, Goma, Triana, Hilario Camacho, Manuel Gerena i un llarg etcètera. Gonzalo era el productor de totes aquelles grans obres entorn al rock andalús i la cançó protesta que van sortir publicades al subsegell Gong de Movieplay. Gong agrupa una obra que si en lloc de ser de música fos d'un altre tipus de disciplina ja hagués estat elevada a patrimoni nacional i gaudiria de les més altes distincions. Tanmateix, com es tracta de música, una de les arts menys valorades al nostre país tot queda en un segon pla, es valora, però no gaudeix de la notorietat de la qual gaudiria si parléssim de pintura, per posar un exemple.
Després de submergir-me en totes aquelles joies de Gong vaig saber que Gonzalo també era conegut per inventar un mètode per guanyar en els casinos. Quan ja creia que ho sabia tot sobre Gonzalo m'assabento que també és director de cinema. Vaig realitzar una recerca a la xarxa i vaig descobrir Manuela, la seva òpera prima.
Jo no entenc de cinema ni sé molt més enllà del típic, el que si que sé és que Manuela em va descol·locar, em va deixar perplex, va canviar la meva visió cinematogràfica. Més enllà de la història que tothom més o menys coneix o ha vist a mi em va atrapar la manera en que Gonzalo trencava l'estètica narrativa clàssica del cinema i canviava el ritme. Un està acostumat a que la música serveixi com a complement a les imatges i s'adapti a aquestes. Manuela no tenia res a veure amb aquest esquema i recordo l'impacte que van causar en mi escenes com les imatges de la matinada en el camp andalús mentre sonava "Nuevo día" de Lole y Manuel. O quan Charo López està amb el nen i sona "Erase una vez", també de Lole y Manuel i la cançó va sonant i no es talla, com si les imatges s'adaptessin a la cançó i no la cançó a les imatges. A mi allò em va atrapar de tal manera que l'escena em va semblar d'una força increïble. Encara avui quan veig aquesta seqüència amb aquest fons musical em quedo paralitzat i em costa tornar.
Posteriorment vaig veure la imperdible Vivir en Sevilla, d'aquí vaig saltar a Alegrías de Cádiz, passant per Niñas.
Fa unes setmanes em vaig assabentar que havia sortit una nova pel·lícula de Gonzalo, Todo es de color. Una pel·lícula que apareixia anunciada a les xarxes com un homenatge a Triana i tota la seva època a través d'una espècie de Road movie encapçalada per Javier García Pelayo, el pirata.

Ara podria obrir un debat sobre el difícil que ens ho posen per veure aquest tipus de cinema que s'aparta del circuit comercial. Després de diverses setmanes de l'estrena va arribar per fi a Barcelona, encara que a un sol cinema, el cinema Melies i en un horari molt concret. Com tampoc visc a Barcelona, sinó a 70 km de la capital catalana i els horaris eren molt fixos vaig haver de viure la meva pròpia Road movie per poder anar a veure-la. Misèries personals a banda, finalment vaig poder veure Todo es de color. L'esforç va valer la pena i només aprofito per lamentar-me de que la pel·lícula no es pugui exhibir d'una manera més àmplia i que tothom tingui l’oportunitat d’anar-la a veure.
Tot i que Gonzalo ja m'hagi guanyat pel simple fet que sóc un gran fan de Triana, penso que encara que un no els hagi escoltat mai ni estigui submergit en l'univers “Trianero” la pel·lícula l’atraparia igualment. Todo es de color no és un film convencional però si respon a sentiments comuns de qualsevol mortal. L'obra i la vida de Triana a través del film de Gonzalo ens porten a despertar tota mena de sensacions, de records, de tristeses, d'alegries, de passat, de futur; d'humanitat. No es tracta d'una pel·lícula de nostàlgia, ni que aquesta època era millor que l'actual, ni d'idealitzar el passat o ressuscitar als que ja no hi són. El viatge amb les motos capitanejat per Javier del cementiri on hi ha el Tele i el Jesús fins els Caños de Meca on viu l’Eduardo és un viatge amb molta llum amb seqüències precioses per la “meseta” espanyola que amb la música de Triana creen unes postals idíl·liques. Hi ha moments d'un gran gaudi com quan al llac sona "En el lago" amb Triana de fons barrejats amb la versió que ofereix un grup d'amics entre els que destaquen noms com Gualberto o Raimundo Amador.
El paper d'Alfonso Sánchez al capdavant del càmping on es farà l'homenatge desprèn una imatge molt divertida i entranyable de la manera de fer andalusa. Un personatge interpretat amb una naturalitat sorprenent. A això se sumen moments molt bojos com quan Javier es treu la dentadura postissa per fer fora a un atracador d’una farmàcia o quan Jorge Cadaval en el paper de guiri anglès aporta algunes escenes surrealistes. Natalia Rodríguez t’atrapa en l'escena en la que penja la robo.
Todo es de color recull el testimoni d'una època i el porta al present perquè formi part del moment i del propi futur. Javier fa un joc de paraules curiós: "No s’ha de tenir nostàlgia del passat, el passat ja no hi és, ens l’hem menjat. Cal tenir nostàlgia del futur."