La celebració de la X edició del Festival d’Art Independent Pepe Sales i la reposició el passat dissabte al Canal 33 del documental Pepe Sales: Pobres, pobres... m’han portat a repassar com vaig arribar a aquest personatge i la visió que me n’he fet des d’aleshores.
La primera vegada que vaig escoltar el nom de Pepe Sales va ser a través d’Albert Pla, quan va muntar el CD i espectacle 50 cançons d’amor i droga (BMG, 2005) que va anar passejant per diferents escenaris. Cal agrair a Pla el fet que gràcies a ell la figura de Sales arribés a un públic més ampli entre el que m’incloc. En el meu cas només li agraeixo això perquè un cop vaig aprofundir en el tal Sales em vaig adonar que aquell espectacle que presentava es quedava en l’escorça del personatge i en projectava una imatge que fins a cert punt era superficial. Vaig trobar que aquell espectacle buscava la imatge fàcil i el recurs ràpid. El show per damunt de tot. Tinc clavada la imatge del bufó Albert Pla tirant la xeringa i l’agulla com un dard a la creu de la farmàcia. Allò em va semblar un acte sensacionalista i de molt mal gust. Crec que Sales vivia tot aquell tema d’una altra manera més propera al dolor i l’amargura, allunyat d’aquella imatge tan frívola que va exhibir Pla.
Vaig decidir començar a buscar més referències al voltant de Pepe Sales. Primer els grans titulars, que el seu cognom estava estretament vinculat a la història de la literatura catalana. El seu oncle era l’autor d’Incerta Glòria. Anys més tard vaig descobrir i llegir amb atenció aquell llibre que recollia les seves lletres, diaris i dibuixos, Sense re, sense remei (La Breu Edicions, 2009). Aleshores vaig començar a construir-me la primera imatge del tal Sales. Un home que pintava amb un estil molt particular del que em va impressionar els traços que imprimia en aquell “Sant Cristo”. A la xarxa vaig descobrir que moltes d’aquelles lletres les cantava acompanyant-se ell mateix a la guitarra en petits concerts i espais indeterminats. Era curiós observar que aquelles lletres i aquell estil tan personal no haguessin estat mai ordenats ni establerts en una carrera pròpia d’alta volada. Segurament mai se’n deuria preocupar i la seva única intenció seria la de sacsejar el moment, crear una reacció en el precís instant que allò passava, el futur no interessava. La necessitat vital d’incidir en aquell present despreocupant-se de la resta també deuria estar influïda per l’heroïna, una motxilla que anava i venia i de la que mai es va poder despendre. Un any a la presó, l’heroïna i la Sida acabarien marcant aquella vida. Aquesta era a grans trets la radiografia que em vaig fer del personatge. Ara bé, tot va agafar un altre caire i en va elevar el personatge quan vaig descobrir que Pepe Sales estava lligat a Bocanegra, la banda liderada per Víctor Obiols que a mitjans dels anys 80 va marcar un punt d’inflexió i qualitat en el panorama del rock català. No em cansaré mai de reivindicar l’únic disc que va fer el grup Bocanegra, Bocanegra U (1986). A la llarga m’agradaria fer-ne una història més complerta, és de justícia.
El fet de conèixer i poder intimar amb Víctor Obiols també em va proporcionar un acostament més profund a la figura de Sales. Recordo el dia que em va ensenyar un dibuix de Pepe Sales que portava el subtítol “Sang sobre paper de barba”. Sales havia utilitzat la seva pròpia sang i una agulla per fer aquell dibuix. Em va impresionar tan per la pintura utilitzada com per l’estil i el traç. Aquell dibuix era el que havia d’anar a la coberta del llibre de poemes Carrer d’hivern (1983) però que l’editor havia rebutjat. Obiols va refer la injustícia incloent una reproducció del mateix entre les pàgines de Sol de lluna ple. Poesia (1974-1999) (Els Llums, 2015).
Però el que més em va sorprendre va ser quan em va descobrir el treball que ell havia editat en homenatge al seu amic Pepe Sales, el Bloc de lírica Dura (Agharta Music, 2005). La generositat d’Obiols va arribar a l’extrem de regalar-me el CD d’una manera sincera i sense cap pretensió. Recordo que em va dir que m’agradaria.

Al CD hi havia 17 cançons, 17 lletres de Pepe Sales vestides per l’ocasió per Víctor Bocanegra, amb algunes de concretes amb la col·laboració de Coque Vázquez. La base principal d’aquell disc era Víctor Bocanegra, piano i veu; Hernan Flores, baix elèctric; David Xirgu, bateria i Joan Vinyals a les guitarres. Tot amanit amb col·laboracions de luxe com Raynald Colom o Olvido Lanza.
Aquelles lletres, moltes de les quals ja havia llegit al llibre pòstum o escoltat a través de Pla van agafar un altre aire i profunditat. Em van donar una visió molt més polièdrica que la que havia tingut fins aleshores. Aquell CD et col·locava en un espai i una dimensió molt especial. Descrivia a la perfecció el pas pel sufriment, el descontrol o l’entorn vital en el que es manejava aquell Sales. L’embolcall de la música de Víctor Obiols i la manera en com enfocava aquelles lletres era real, profund, sincer, senzillament impressionant. A través de Víctor Obiols aquelles lletres em penetraven d’una forma molt més intensa i fins a cert punt vaig sentir l’abisme i aquella sensació que a vegades es demana a l’art, que et sacsegi. La cruesa i la sensibilitat de “5221” amb l’escena de l’habitació amb la mare i el seu fill mort als braços és indescriptible.
Caldria revisar el mite Pepe Sales posant a primer terme el Bloc de lírica dura.

“És just, si va néixer,
que mori als meus braços,
com feu la Madona a la creu.”

I la seva mare el gronxa...