El Músiques Disperses s’ha consolidat com una de les fites anuals imprescindibles. Una de les grans virtuts és haver aconseguit situar Lleida en el mapa d’aquest tipus d’esdeveniments on com a mínim un cop a l’any molts sentim la necessitat de deixar-nos caure per la ciutat. L’encert d’aquest festival és una programació de qualitat en un format proper i íntim que fan del Mud una delicatessen. La proximitat amb l’artista i la proposta de petit format conformen una raresa molt elogiable en la que el públic se sent còmode i partícep del que passa dalt de l’escenari. Una curiositat que també conserva el Mud és gaudir d’un escenari sobri, sense un fons empastifat per alguna de les marques cerveseres de torn que moltes vegades destorben i molesten la visió d’allò que passa dalt de la tarima on a vegades no saps si estàs veient a l’artista o un acte promocional de la marca en qüestió.
Al Mud tot flueix diferent i les propostes solen ser noves però també clàssiques passant per curioses i sobretot de qualitat. I a això s’hi afegeix alguna sorpresa en el cartell que et pot arribar a deixar bocabadat.
En aquesta edició el Mud es va treure de la màniga un cap de cartell històric, referencial, original, impactant i sorprenent, Donovan. Es poden comptar amb els dits d’una mà les vegades que Donovan ha ofert un concert a casa nostra. Tant és així, que al principi a alguns ens va costar de creure que Donovan actués al Mud. Que un festival com el Mud hagi aconseguit portar en exclusiva a Donovan sense que aquest estigués de gira ni passés per capitals com Barcelona o Madrid resulta d’un mèrit extraordinari i diu molt a favor de la feina que deu haver fet Antoni Gorgues, responsable del Mud.

Veure a Donovan en un recital de diumenge al vespre en un espai tan familiar i acollidor com el Cafè del Teatre és un privilegi que molts no haguéssim arribat ni a somiar. Per destacar també és el fet que amb les entrades esgotades des de molts dies abans i davant l’allau de peticions, l’organització no es decantés per acabar fent el recital en un auditori o teatre. Segurament també haguessin omplert i obtingut un bon calaix, però s’hagués perdut aquella familiaritat i proximitat que han fet del Mud un festival tan especial. En aquest aspecte va ser molt encertat no deixar-se portar per la bola de neu.
Finalment, aquest diumenge passat a la tarda, amb un Cafè del Teatre on no hi cabia ni una agulla, va tenir lloc el recital de Donovan. Abans d’ell vam poder gaudir de l’elegant proposta d’inspiració anglofolk que ens proposaven Cálido Home. Un cop van acabar es va desmuntar l’escenari i es va preparar per l’entrada de Donovan. Un coixí al centre de l’escenari amb una espècie de manta blanca peluda on descansava la guitarra acústica. Donovan va aparèixer descalç, saludant efusivament, content, molt generós. Va seure amb les cames creuades i va anar desgranant els temes més emblemàtics de la seva primera discografia. Aquelles cançons que en el seu dia el van situar com un referent imprescindible en la història de la música popular anglesa i després del món. Va obrir el recital explicant i reivindicant el seu origen escocès per fer entrar cançons com “Jennifer Juniper”, que aquí els que no som contemporanis, vam escoltar per primera vegada en la versió catalana de La Pataqueta de Manel Joseph. Donovan feia participar al públic, establint complicitat. Ens animava convidant-nos a picar de mans i poc a poc s’ens anava posant a tots a la butxaca en una espècie d’espectacle en el que acabaves no sabent si era el seu o el teu. I de reivindicar la seva Escòcia, les connexions amb Galícia per arribar a aquells moments màgics que va viure en primera persona a la dècada dels seixanta amb companys com els Beatles, Who, Rolling Stones i un llarg etcètera. Explicant-nos tot allò que havia viscut i descobert a través de tot el que estava passant i que va etiquetar com la “revolució bohèmia”. Va aconseguir crear un clima molt especial, lisèrgic, somiat, en el que per moments tenies la sensació de traslladar-te a aquells anys, com si et trobessis allà compartint aquelles melodies i cançons que va anar desgranant. A banda de la ja citada “Jennifer Juniper”, ens va oferir d’altres joies com “Colours” o ens vam espantar a través de la vigència que encara té un tema com “Universal Soldier”. I d’allà a “Sunshine superman”, “Donna, Donna” que sempre ens porta a Joan Baez. I així va anar deixant anar tot aquell repertori amb d’altres temes com l’imnòtica “Season of the Witch”.
La grandesa de Donovan va ser que amb un estil senzill i sincer basat en aquell viatge als seixanta que ens va presentar en solitari, descalç i amb l’únic acompanyament del seu estil bàsic de guitarra, vam tenir la sensació d’estar amb un amic de tota la vida que ens obria les portes del seu món, conscients que estàvem vivint una estona irrepetible. I aquesta sensació i aquests moments només els poden aconseguir mites com Donovan.