La Raíz eléctrica de Raúl Rodríguez m'ha portat a múltiples pensaments, a repassar la música andalusa amb toc elèctric que es va obrir pas a partir dels anys setanta del passat segle i que després d'una brillant arrencada va semblar esquerdar-se sense una continuïtat clara. Miro les prestatgeries amb els meus discos i apareixen els Smash amb el seu "garrotín" i tot aquell experiment accidentat amb Manuel Molina sota la tutela d'Oriol Regàs. Em trobo amb el Turronero i les seves "Bulerías del río", unes bulerías orquestrades, potser de les primeres, que van ser arreglades i dirigides per Jordi Sabatés. El meu admirat Toti Soler amb el seu El gat blanc on fusionava la música catalana amb l'andalusa: la "Sardana flamenca", que no anava a ritme de sardanes sinó d'havanera, o el mític "In a silent way" per alegries de Cadis. I després es penjava l'elèctrica amb la imprescindible "Sevilla" arrodonint un disc que segurament no ha estat prou valorat en la història de la música per no ser ni d'aquí ni d'allà. Amb el Toti segueixo amb El cant monjo i Laia per tancar el seu acostament elèctric-flamenc amb Lonely Fire, un altre dels grans discos que sense entendre-ho segueix esborrat tot i haver participat els germans Amador. A la prestatgeria del flamenc elèctric a Toti el segueixen Triana. Quina combinació, un bateria a l'estil rock, un guitarrista flamenc i un teclista psicodèlic cantant a l'andalusa. Per a mi Triana és un dels grups més aconseguits i autèntics que ha existit en el panorama de la música espanyola. Les formacions sempre han agafat un patró anglès o americà i simplement han cantat en castellà. Triana va trencar aquest patró i va saber crear un llenguatge propi. Segueixo mirant i m’apareixen els discos de Paco, una altra història, sublim, elevat, el disc de Falla, el Sextet ... Ara arribo a Lole y Manuel, apropant el cant i el toc "Molinero" a un nou públic. M'aturo davant d'un disc que és un punt i a part, La Leyenda del tiempo, de Camarón, àlbum que va trencar tots els esquemes dins del flamenc més ortodox i un canvi generacional amb el suport de l'enorme Kiko Veneno, Tomatito, Raimundo Amador, Alameda , Jorge Pardo... La leyenda en el flamenc elèctric em recorda el que va significar el In a silent way en el jazz elèctric. En el In a Silent, Miles va ajuntar un grup que després cadascun dels seus integrants seria una peça referencial: Chick Corea va formar els Return to Forever, McLaughlin la Mahavishu, Shorter i Zawinul la Weather Report, gairebé res... I a la Leyenda hi havia músics com Pardo que va acabar al sextet de Paco de Lucía, Raimundo amb Veneno i els Pata Negra, Kiko també amb Veneno i després al seu aire, Tomatito... Tots ells serien clau en una nova manera d'entendre el flamenc elèctric i serien una nova referència.

Podria seguir amb més discos i em sap greu deixar-me’n molts, però com a mostra ja val. M'adono, sense entendre-ho, que en un moment determinat aquell camí es dilueix. Tot semblava anar en alça però va fer fallida. Camarón en el seu dia no va vendre i es va espantar, Jesús de la Rosa es va perdre en una carretera i altres com els Pata Negra es van acabar esfumant. Tot allò era molt espontani, molt andalús, en una casa d'Umbrete un funcionari de la Junta dedicava estones lliures a produir discos de Camarón i Pata Negra. El gran Gonzalo creava un segell per donar cabuda a molts. Un dia un mànager d'un grup anglès es volia endur a Lole y Manuel i a altres de gira als Estats Units però la cosa no va fructificar segurament per la falta d'un teixit ben professionalitzat. Tot era molt llibertari, una altra vegada andalús, sense lligams. Potser aquesta sigui la gràcia però també la culpa que no hagi arribat a les cotes de popularitat d'altres gèneres locals que han acabat sent fenòmens mundials com el reggae. Potser la situació geogràfica, idiomàtica o ves a saber, han propiciat que aquests artistes i aquest art no hagi agafat dimensió planetària com Bob Marley, per citar a un.
Després d'aquesta desbandada en què només van aguantar uns pocs com Kiko, a la meva prestatgeria hi ha un buit, un buit que m'havia entristit i fins a cert punt irritat en pensar que tot allò havia de continuar, fins que un bon dia em va arribar Raúl Rodríguez, el nen de la Martirio amb el sorprenent Razón de Son. Raúl, l'antropòleg musical del flamenc i els ritmes negres, que em connectava amb totes aquelles músiques amb les que jo passava i passo tantes hores. Razón de Son em va deixar flipat i fins a cert punt expectant de si allò havia estat flor d’un dia. Però no, arriba La Raíz eléctrica. D'entrada La Raíz eléctrica és molt més que música. La manera com Rodríguez ha cuideu al detall tot amb una sorprenent presentació. Sembla un assaig en el qual cada tema està explicat d'on surt, com està concebut, inspirat, treballat... També ens passeja per diferents passatges de la història, tant musical com cultural, com a bon antropòleg que és. A La raíz eléctrica un pot aprendre que la música vudú i el mateix vudú no té res a veure amb el clixé que ens hem creat i que vodou (vudú) significa energia i si ho barreges amb buleria tens la Vodoulería. A "Yo voy vendiendo candela" ens apropa a l'ofici d'aquell que donava foc quan encara no existia l'encenedor i es presta d'això per construir un text ple de ritme, el ritme de la vida actual, ràpid, àgil.
El ritme governa tot el disc. I el que sorprèn també és l'enorme talent en l'escriptura de tots els textos que acompanyen La Raíz eléctrica, un enorme llibre en tots els sentits amb aquests textos i amb unes imatges i il·lustracions brillants. Com diu la cançó, el ritme governa aquest treball, però no cal oblida que ritme a part, també el governa la melodia però sobretot el cor i la sensibilitat. Bravo Raúl!