La primera vegada que vaig veure a l’Oriol Perucho va ser abans d’un concert, preparant la bateria, posant draps a sobre les timbales i el goliat. En aquell moment em va venir al cap en Ringo Starr. Al llibre El sonido de los Beatles, el tècnic de gravació de la banda de Liverpool, explica que en Ringo posava draps als timbals quan preparava l’instrument per gravar “Come Together”.
Quan vaig tenir l’oportunitat de quedar amb l’Oriol i parlar extensament amb ell em va confessar que Ringo Starr l’havia marcat, empenyent-lo a agafar les baquetes. És una dada intranscendent però que a mi em va servir per situar-me davant l’Oriol, un tio que havia crescut amb l’alenada d’aire fresc que portaven els Beatles portant-la fins a les darreres conseqüències.
Per temes d’edat jo mai he vist als Perucho’s, la versió més propera que n’he vist va ser quan l’Olla Express va publicar el cd imprescindible que recollia el famós disc vermell amb material extra i moltes fotografies. Un document molt valuós. Per presentar el treball es va muntar un petit bolo al local de Ramon Solé. Per aquella ocasió, als dos únics membres originals de Perucho’s (Ginger i Oriol) s’hi va afegir en Cervera. A banda d’aquesta reunió he tingut la sort de veure l’Oriol amb més versions posteriors de Perucho’s i amb d’altres projectes com Les Anciens. Les Anciens em fascinaven, no he vist història més curiosa i captivadora, a l’Oriol s’hi afegien el també desaparegut Saura i l’imprescindible Altaba, entre altres.
Tornant a l’Oriol, el recordo com una persona amb una primera aparença seria però quan trencaves el glaç era molt curiós. Sempre que ens veiem em saludava i no li importava perdre el temps parlant si li venia de gust. No sé si ens vam caure bé o què, el cert és que com que sempre li preguntava de tot i més, em va convidar al seu local, un local petit on feia vida i a on vam parlar durant llargues estones, durant tres tardes espaiades en el temps. Haig de dir que em va impressionar molt, una conversa amb ell, no era una conversa convencional, almenys per mi. Jo no estava acostumat a parlar de segons quins temes de manera tan directe, sense barreres. Aquelles converses que vam mantenir les duc i les duré sempre i em van obrir noves perspectives i maneres de veure les coses. L’Oriol no et deixava indiferent, era un tio d’aquells que quan entraves et marcava i això passa molt poques vegades. Era un paio necessari, sempre el recordaré. Pensava que no s’havia fet justícia amb el que ell representava. Era conscient que la justícia mai existeix, i menys en aquests apartats. Però sempre hi ha quelcom que fa canviar la dinàmica de les coses. En aquest cas els amics i l’entorn de l’Oriol van fer possible un treball que per fi he comprat, una caixa amb tots els discos en solitari que va publicar l’Oriol més el documental de Martí Sans i una selecció de bonus tracks on per fi he trobat un document molt valuós per mi, un tall amb els Perucho’s originals. Dins d’aquesta caixa amb els cds també hi va un llibre amb tota la informació, història, textos, comentaris d’amics i fotografies. M’ha fet molta il·lusió tenir aquesta caixa (Oriol Perucho, Alter video, 2017). A més, qui vulgui acostar-se a la figura de l’Oriol tindrà una referència indispensable i que era necessària. Gràcies a tots els que ho heu fet possible.