El bateria i percussionista Miquel Àngel Lizandra fou membre de l’Orquestra Mirasol. Amb l’Orquestra Mirasol va enregistrar Salsa Catalana (Zeleste-Edigsa, 1974). Àlbum imprescindible i de culte, que a la vegada inaugurava les gravacions de Zeleste.
Feia temps que anava darrera d’ell perquè em donés la seva visió de com va encara el “To de re per a mandolina i clarinet” de Xavier Batllés. Em comentava que quan li van presentar el tema, a l’acte va saber que aquella peça no podia anar amb gaires floritures ja que podia desvirtuar la meravellosa melodia que havia escrit Batllés. Amb aquesta premisa va creure oportú despullar el “To de re per a mandolina i clarinet” del conjunt de la bateria i dotar-lo d’un component humà, que el fes caminar. Va ser així com es va imaginar el batec d’un cor i el va traslladar a l’instrument.
Aquest batec humà i constant que Lizandra fa amb el bombo de la bateria (tum, tu, tum...) resulta molt potent.

Hi ha una dada curiosa que no coneixia que em va explicar el mateix Lizandra. A la portada del disc havia observat que en Pedrito Díaz fa un posat estrany, com si tingués part de la cara paralitzada. Jo pensava que feia aquest gest per fer conya després d’observar les caretes que hi ha penjades a sobre del seu cap.
Resulta que aquella cara mig paralitzada no era intencionada. El dia anterior havia estat a Marbella tocant amb la Liza Minnelli. De tornada, feia molta calor i anava conduint amb la finestra abaixada. Eren temps que no hi havia aires condicionats ni totes aquesta comoditats. Després del llarg viatge, al pobre Pedrito, l’aire li havia passat factura a la cara, que quedà mig paralitzada. Una paràlisis que li va durar uns dies. El que si que deuria formar part de la conya és que els seus companys en veure’l així el van posar a sota de les caretes.