Entre la pintura, el cinema, la literatura i la música, l’art que s’ha desvaloritzat, menystingut i acabat en un segon pla ha estat la música, sobretot en la vessant més popular. Hi ha diversos motius que han provocat aquesta desfeta del món musical. El primer d’ells ha estat el propi transcurs del temps i la història. Anant enrere veiem que a l’Edat Mitjana l’autor no era important, al contrari, era anònim entre altres coses perquè qui feia l’obra era el de menys, el que era important era a qui anava dirigida, en la majoria dels casos a Déu o a personalitats com reis i nobles. En la literatura obres com El cantar del mio Cid, o en la música obres com Agnus Dei, no sabem de qui són perquè el que acaba interessant és l’obra pròpiament dita. Conforme van anar passant els anys l’autor va anar prenent protagonisme fins que de manera definitiva el Romanticisme va accentuar aquest fet i a partir d’aleshores el nom de l’autor va començar a ser rellevant. A partir de conèixer l’autor l’estètica va canviar i es van començar a crear mites i llegendes que reforçaven l’obra fins al punt que en molts casos arribava a donar igual si l’obra era bona o no, el cas era que l’havia escrit un autor i per aquest simple fet ja s’havia de mirar amb uns ulls concrets. És a dir, l’anàlisi es feia en funció de l’autor quan segurament hauria de ser al revés: l’anàlisi de l’obra i la crítica sense tenir en compte el nom de l’autor. Després entrarien criteris econòmics i interessos que començarien a fer que una obra sobresortís per damunt de l’altre independentment de si era més bona o no. Fins aleshores però, a principis del segle XX, la pintura, la literatura, el cinema i la música encara conservaven un valor força semblant perquè eren arts que es disfrutaven en solitari: llegint un llibre a casa, escoltant un disc de pissarra, contemplant un quadre o mirant una pel·lícula. Tot eren activitats individuals que si ve es podien compartir amb gent acabaven essent molt personals i variaven en funció del què rebia qui n’estava gaudint. Pel que fa a la música la cosa es va començar a torçar amb l’aparició de la música més popular. L’exemple més clar l’encarnen el rock o el pop. La música es va començar a disfrutar de manera col·lectiva, amb amics, es valorava l’estètica, la manera de vestir i sobretot l’espectacle. Era més important l’estètica i la manera de relacionar-se davant del públic que no pas si el cantant de torn afinava al cantar o si el guitarrista sabia tocar. Aquest fet marcaria un punt d’inflexió sense retorn del que avui en patim les majors conseqüències. Mentre la literatura se segueix vivint de manera individual, l’exemple més clar és que ens assentem a llegir i dediquem aquest temps davant del llibre amb els cinc sentits. A la música aquest fet ha derivat al contrari. Avui dia es molt estrany que algú agafi un CD, un disc, un mp3 o el que sigui i es tanqui una estona a escoltar el treball de tal artista en qüestió dedicant-li els cinc sentits. En canvi la música s’utilitza de teló de fons, mentre estàs conduint, prenent una copa amb els amics, traient la pols o fent qualsevol altre activitat. La música ha passat a ser el plat secundari, el complement.

L’altre gran problema que ha patit la música ha estat que tothom s’hi ha atrevit. Deixant de banda l’anomenada música culta (simfònica, òpera...) els crítics i periodistes que han tingut veu als mitjans, en la majoria dels casos, no tenien ni el més mínim coneixement musical, és a dir, no sabien res de música i han anat més per qüestions estètiques, modes, opinions personals i interessos privats. En general tothom té molt respecte i no s’atreveix a dir si aquest autor de novel·les o poesia és bo o no argumentant que no en sap prou per parlar-ne. Això no ha passat amb la música popular on tothom s’ha atrevit a dir la seva, sigui un disbarat o no, en funció de si li cau bé, li agrada, o és guapo o guapa. I ja no parlem de la música en directe, on entre els grans artistes mundials el de menys és si ho fan bé o malament sinó el show que han muntat a dalt de l’escenari. Sobre això per exemple recordo la darrera vegada que els U2 van actuar a l’estadi olímpic on la música era el de menys, un so horrorós, però això sí, un espectacle visual esplèndid, amb grans pantalles, una estètica treballada i tot molt ben articulat. A la crònica dels diaris, televisions i revistes es dedicaven a elogiar l’espectacle visual i a dir que havien tocat aquella cançó famosa, però de crítica res de res. L’estètica s’ha carregat la música, l’art i la veritat que expressa, allò que t’arriba. Un dels darrers exemples de la decadència de la música el representa el fenomen Rosalía. Ara els anomenats gurús musicals semblen estar contents i encantats amb aquesta nova revelació de la música, rep elogis i tothom li tira flors. Jo no dic que aquesta noia no sàpiga cantar, al contrari, segurament ho fa molt bé i és una gran artista. Ara bé, no deixa de ser un producte molt del nostre temps basat en l’estètica i la primera impressió, un producte molt elaborat i estudiat des d’aquella primera vegada que amb 15 anys es va presentar a un programa de televisió d’un famós “Talent show”. A partir d’aquí, la imatge, el màrqueting i sobretot un treball visual molt elaborat han fet d’ella una figura de primer ordre. Només cal veure-la amb aquell maquillatge, les ungles ben llargues, el vestit concret, el tatuatge, l’escot precís, la coreografia i una campanya de màrqueting molt estudiada. Agradarà molt i tindrà molt d’èxit però caldria preguntar-se si estem parlant de la música o d’una altra cosa. Tindria el mateix nombre de seguidors sense l’aspecte visual? Si només ens arribés la seva música la rebríem de la mateixa manera? Es faria el mateix tipus de crítica?
Agafant l’exemple del flamenc, aquell amb el que Rosalía se sent tan identificada veiem que aquest tenia molt poc a veure amb l’estètica, sinó amb allò que sortia del cor, de la veritat, una forma musical mamada des del bressol en comunitats gitanes i entorns molt concrets. Molts d’ells mai van voler ni sentir parlar d’espectacle o que es frivolitzés amb el seu art. Quan la música entra pels ulls en lloc del cor el fenomen artístic queda totalment desvirtuat i assistim a l’agònica mort de la música per la música.