L’Anna Pomerol em va demanar que digués unes paraules per acomiadar en Jordi Sabatés en el dia del seu funeral.

Darrera d’aquell home d’aspecte fort i corpulent, amb aquell bigoti blanc inconfusible i una mirada tendra amb posat serè s’hi amagava un pianista amb un coneixement, una sensibilitat i una expressivitat màgiques, gairebé místiques. Jo que sóc d’una altra generació i que el vaig conèixer quan ell ja era gran m’adonava de la fortuna que tenia de poder-lo escoltar. No tenia al davant un simple músic sinó una espècie d’home del Renaixement, un Da Vinci del piano. No tractava les melodies com a simples notes del pentagrama, ni desgranava un virtuosisme mal entès. En Jordi trobava la música. Era un humanista al piano, el darrer d’una escola que anava de Chopin a Scott Joplin, Frederic Mompou passant per Jorge Luis Borges, Màrius Torres, Edgar Allan Poe o Georges Méliès. Establia relacions entre la música, la literatura, la filosofia, la matemàtica i la física.
La seva és una música humana, la d’una escola que marxa amb ell, la d’un humanista de cap a peus, la d’un músic emocionant, la d’un gran creador, la d’un home que es feia estimar.
Tindrem la teva música, però et trobarem a faltar.