S’acaba aquest any 2022 i ha brillat per l’absència de recordatoris al seixantè aniversari de la fundació de l’editora discogràfica Edigsa. Tret d’algun article de Quim Vilarnau i alguna referència, la cosa ha passat com si es tractés d’una empresa clandestina. Jo no sé si aquest seixanta aniversari molesta o bé tot el que té a veure amb la música és menystingut. El que està clar és que Edigsa va ser una eina fonamental per normalitzar l’ús del català i fer-lo accessible com a instrument habitual del dia a dia.
Quan apareix Edigsa, tret de quatre referències comptades d’Emili Vendrell i Gaietà Renom era tot un desert, una vàlua perduda. Amb l’aparició d’Edigsa, les cases es van començar a omplir de cançó moderna, cantautors i cançó infantil cantada en català. L’èxit va ser de tal magnitud que d’alguns autors es van arribar a vendre varis milers de còpies. Per primera vegada es podia cantar en català, hi havia referents, els nens tenien cançons en la seva llengua, les cantaven. No és exagerat dir que Edigsa i la cançó van ser la manifestació artística amb més impacte i importància en el fet de normalitzar l’ús del català i tot el que se’n derivava. Per això alguns ens posem les mans al cap quan veiem que tota aquesta feina s’hagi anat oblidant i menystenint. En canvi, hi ha altres manifestacions que també van fer un camí per la llengua, tot i no sé tant massives, que si han tingut la sort de ser recordades i reivindicades.