A finals dels anys setanta del passat segle, Tomatito va començar a escriure el seu nom en la història de la guitarra flamenca al costat de Camarón de la Isla, al que va acompanyar com a “tocaor” fins als seus darrers dies. Tenint sempre com a referent a Camarón i a Paco de Lucía, Tomatito s'ha fet un lloc entre els grans de la guitarra flamenca. Ha participat en multitud de projectes de World Music, el més recent d'ells al costat del músic turc Omar Faruk. L'estil de Tomatito emana personalitat, emociona i per sobre de tot mostra a un home humil que es diverteix amb el que fa.

En l'actualitat, la guitarra flamenca s'ha fet un lloc en qualsevol programació de festivals de tot el món. Tanmateix, el cant ha quedat una mica més relegat a un segon pla, pel que fa a presència. Resulta curiós.

La guitarra flamenca és molt ben rebuda gràcies al treball que ha dut a terme Paco de Lucía. Ell l'ha engrandit, dignificat i posat al mateix nivell que qualsevol altre gènere o instrument. Tot això ha estat gràcies al geni de Paco de Lucía.
Pel que fa al cant, potser la gent pensi que sóc molt passional, però des del meu punt de vista és perquè no hi ha el Camarón. No li trobo cap altra explicació. Des que va morir Camarón el cant ha quedat com una mica coix, crec.

En el teu cas, pertanys a un tipus de músics amb formació autodidacta en el que has construït un llenguatge amb una personalitat i un estil molt propis i identificatius. A la guitarra flamenca, en el jazz i en altres gèneres cada cop es pot veure que hi ha músics amb una gran tècnica, desenvolupament i rapidesa però que no obstant en moltes ocasions no aconsegueixen emocionar o despertar passions.

Jo no sóc ningú per imposar o dir que està bé o malament. Puc parlar des del meu punt de vista i experiència. En el meu cas el més important és gaudir amb el que fas i transmetre la passió que tu sents. A partir d'aquí, i agafant com a referència l'instrument que jo domino, que és la guitarra flamenca, no crec que s’hagi de buscar la competència. Sempre hi haurà qui piqui més ràpid que tu. Per exemple quan era petit vaig veure que no podia competir amb Paco, ell era el mirall en el qual ens miràvem. Jo podia agafar un frase seva i fer-me-la meva, donar-li el meu aire i la meva manera, canviar-la. L'important és sentir el que fas i per sobre de tot fer alguna cosa diferent i que soni a tu, que la gent quan ho senti, digui, aquest és Tomatito. La tècnica és importantíssima, però un cop es va adquirint és imprescindible dotar-la d'ànima.

Portaves anys sense publicar un disc genuïnament flamenc. Després de treballar en orquestra i de girar al costat del músic turc Omar Faruk sembla que has tornat al flamenc d'arrel.

El flamenc sempre hi és, de fet jo sóc un guitarrista flamenc. A més el que passa és que al llarg de la teva carrera tens sort que surtin projectes diferents que alhora et resulten interessants. Vaig tenir la sort de gravar amb orquestra Sonata Suite, després treballar i girar amb el gran músic turc Omar Faruk, que m'ha enriquit molt, pel mig també segueixo amb Michel Camilo i arriba un moment en què tornes al flamenc però amb noves idees i amb cert aire renovat per al nou projecte.

Entre els “pals” que conformen Soy Flamenco trobem 4 buleries molt diferents unes de les altres en les que sorprèn la varietat creativa que has desenvolupat per a aquest gènere. Per exemple "Despacito" és una buleria molt lenta. Mai t’havíem escoltat a una velocitat tan lenta.

Jo sóc molt impulsiu i passional i sempre havia gravat la buleria a una velocitat molt més alta. És per això que potser pugui sorprendre sentir-me a aquesta velocitat. Per fer-nos una idea clara i que s'entengui jo sempre havia gravat la bulería a 130 de claqueta i aquesta vegada ho vaig fer a 110. No m'ha resultat difícil perquè quan compons pensant en el temps alentit surt de manera natural. El difícil és encaixar una cosa que no està en el temps que vols.
A part del "Despacito" està la que vaig dedicar a Manuel, Moraíto Chico que té dues veus, la que obre el disc en què començo amb un trémolo i per descomptat, la que està feta per al cant. Vaig trucar a Paco de Lucía i vaig recuperar la veu de Camarón. Tocar per cantar és molt bonic. El cant és l'instrument natural del flamenc, és el millor.

A la buleria que canta Camarón has agafat diferents talls de veu de diferents etapes. Trobem estrofes de "Como el agua" del disc homónim, "Otra galaxia" de Te lo dice Camarón...

Ha estat un treball dur. Agafar la veu de Camarón cantant per tangos i passar-ho a buleria ha estat complicat, però molt gratificant. I a més amb el repte que havia de quedar molt digne, ja que sinó no valia.

Però el que particularment més sorprèn de Camarón en aquest disc és la siguiriya. A més tenint en compte que Camarón al llarg de la seva carrera va gravar molt poques siguiriyas. En aquest cas, prenent el títol de la cançó ("El regalo") això si que és un regal dels bons.

Va ser una casualitat. Mirant a l'ordinador em vaig trobar amb aquesta pista de veu que era una siguiriya. Em vaig sorprendre, perquè a més era molt emocionant. Agafar una veu que portava trenta i tants anys gravada i posar-li la guitarra amb un toc més actual i modern de com ho hauríem fet llavors va donar com a resultat una siguiriya molt bonica. Em va emocionar molt perquè semblava que l'haguéssim gravat els dos junts per al disc. Aquest tema ha agradat molt perquè ningú esperava que sortís aquest "pal", i menys com ha sortit.

Al Paseo de los castaños (2001) vas comptar amb la col · laboració de George Benson; ara a Soy Flamenco li dediques la rumba "Mister Benson".

El jazz és una de les meves debilitats. I de George Benson m'agrada tot, com fraseja, com construeix els temes. Com que és un dels músics que admiro vaig decidir dedicar-li aquesta espècie de funky flamenc en forma de rumba.
A George Benson el vaig conèixer en un viatge a Nova York. Ell viu a New Jersey i vaig anar a veure'l. Li vaig dir que m'agradaria que gravés un solo per a un dels temes que preparava. Es va posar a tocar i em demanava si m'agradava el que feia. Benson, em preguntava a mi si m'agradava! Estava sorprès. Fins i tot va gravar diverses versions diferents de la seva part i me les va passar perquè una vegada estigués a l'estudi jo escollís la que més m'agradés. Em va semblar una persona molt humil i amable.

Continuant amb el jazz versiones a un altre dels grans, Charlie Haden, a la peça que has titulat "Our Spain".

El disc Beyound the Missouri que van fer Charlie Haden i Pat Metheney em sembla una meravella. En concret el tema "Our Spanish love song" em va agradar de tal manera que em va semblar apropiat per versionarlo amb respecte, però portant-lo al terreny del flamenc.

I el futur?

A seguir treballant i divertint-me amb el que faig. En l'immediat, donar a conèixer el disc i portar-lo a tots els llocs que pugui. Paral · lelament també tinc alguns festivals amb Michel Camilo i altres projectes per concretar.