El 1997 Martirio i Chano Domínguez van editar Coplas de Madrugá, un disc que no va passar desapercebut i que s'ha convertit en una referència. Va suposar una renovació per a la “copla” incorporant el jazz i l'enorme personalitat i estil de Martirio i Chano Domínguez. El 2004 van tornar a repetir l'experiència, aquesta vegada amb Big band i orquestra amb un àlbum que van anomenar Acoplados. Incomprensiblement, aquests dos treballs que haurien d'estar al costat de les grans obres mestres de la història de la música es trobaven descatalogats. Ara, s'han reeditat en un doble compacte, Las coplas de Martirio i Chano Domínguez (Karonte, 2013). A propòsit d'aquesta reedició vaig tenir l'oportunitat de xerrar amb Martirio i Chano Domínguez. Martirio, Maribel, xerrava amb entusiasme i afecte d’aquella aventura, mentre Chano puntualitzava aspectes més tècnics i musicals.

Abans de col · laborar amb Chano, Martirio ja havia realitzat algunes incursions en la “copla”.

A mi de sempre m'havia interessat la cançó espanyola en general. No obstant això, era un gènere molt injuriat i maltractat per qüestions alienes a aquest o per qualsevol altre motiu, com si se sentís vergonya d'un repertori que hi és i que té molt interès i riquesa. Per la meva banda, a Cristalitos machacaos (1989) i La Bola de la vida del amor (1991) vaig fer les meves incursions en la “copla”. Sempre amb respecte i mantenint l'essència, però donant-li un toc més personal. Sense voler buscava un llenguatge més actual, vinculat a la fusió.

I de sobte va arribar en Chano i vau donar forma a Coplas de madrugá.

Chano em va mostrar "El toro i la lluna", Chano (1993). Jo estava a casa meva escoltant "My Man" de Billie Holliday. I per què no podien convergir el flamenc, el jazz i la cançó espanyola? Vam veure que el jazz i la "copla" podien encaixar. De fet l'estructura té certes semblances, com es passa d'un temps a un altre, els melismes ... Així que prenent com a referència el repertori clàssic de “copla” ens vam posar a treballar.

Tornar a modelar “coplas” que tenen un patró i una imatge molt marcada no hauria de ser una tasca fàcil. A més us enfrentàveu a un gènere que fins al moment estava molt encotillat.

Va ser un treball molt dur i realitzat en condicions difícils, el que passa és que quan estàs convençut d'alguna cosa te'n surts. Ens vam reunir a Cadis, al garatge de casa de Chano, encongits pel fred i ficats en una bombolla escoltant “copla”, treballant i donant forma a tot el repertori. Recordo que vaig agafar un mal a les cervicals terrible. Van ser unes setmanes molt intenses. A sobre ens vàrem trobar que va costar molt que l'editessin. Sort que va aparèixer Borja Casani i va dir que allò podia encaixar en una nova col · lecció de disc-llibres que estava fent.

De fet l'edició que va fer Casani dins la col · lecció El Europeo és una delícia i s'ha convertit en una peça de col · leccionista, tant pel contingut musical com per l'excel · lent llibre que il · lustra tot el teu treball, idees, imatges, somnis... Però tornant a l'aspecte musical, què vau incorporar o variar per acabar construint un disc que ja és tota una referència per a tot el que es vulgui acostar al repertori que va formar Coplas de madrugá.

Prenent la base que eren composicions ja de per si molt potents li vam donar un aire nou. Per exemple, cançons com “La bien pagá” o "Torre de arena" tenen matisos del blues. Així vàrem construir tot el repertori, partint de la base del tema i incorporant girs del jazz, el flamenc... A banda, la nostra manera d'interpretar, en què cadascú buscàvem un llenguatge propi. El resultat va ser un treball del qual estem molt orgullosos. Vam donar una visió nova i renovada a la “copla” que va propiciar que molta gent que mai s'havia acostat al gènere o que bé per joventut mai ho havia viscut s’el fessin seu, sense cap tipus d'estereotips. És per això que em sento molt feliç que tant Coplas de Madrugá com Acoplados hagin estat reeditats per a tot el que vulgui escoltar, consultar o gaudir d'aquestes cançons.

Un dels temes que més em crida l'atenció pel seu atreviment i per la seva originalitat és el martinet que tanca Coplas de Madrugá.

El "Martinet a Don Juan" té història. Jo aleshores acabava de fer una versió feminista de Don Juan en la qual cantava el martinete que surt al disc. El curiós és que jo quan ho interpretava i quan ho vaig cantar al Chano, que a més resulta que només vam fer una prova i va ser la que vam deixar, m'imaginava Tia Anica la Piriñaca dalt d’un penyasegat, molt vella, amb un sol de jústicia que li cremava la cara. Era una sensació que tenia sempre que ho cantava. Així va ser com li vaig cantar a Chano. El vam gravar tal qual, a casa seva.

L'acompanyament del piano també és tota una declaració d'intencions, feta amb respecte i donant una sonoritat i un resultat preciós.

Té alguna cosa d'experimental, fins i tot de mantra. Pot recordar un instrument com el salteri. Vaig crear com un joc, a partir de colpejar les cordes del piano amb un llapis i matisar-ho tot amb el tercer pedal del piano, nota si, nota no, i d'aquí aquesta sonoritat tan especial amb els harmònics.

El 2004 us vau tornar a trobar per donar forma a Acoplados. Si a Coplas de Madrugá la veu de Martirio era recolzada pel piano de Chano Domínguez i el seu trio, a Acoplados us va acompanyar una big band i una orquestra.

Va ser un treball molt diferent, però molt enriquidor per a mi. Vaig aprendre a cantar d'una altra manera. Cantar recolzada per un trio i de sobte veure't envoltada per una big band era una sensació molt diferent, nova, rica ... En l'aspecte musical va ser un treball molt més estructural, en el que per descomptat van tenir molt a veure Roque Baños, Luis Vidal i Carles Casses que es van encarregar dels arranjaments per a l'orquestra i la big band. A més es podria dir que la gravació es va fer pràcticament en directe.