Tot va començar per casualitat, com solen començar els projectes en els que acabes disfrutant. Aquests projectes són els que et fan sentir més gratificat a nivell personal i créixer com a persona i t’ajuden a reafirmar-te en que allò que estàs fent val la pena, o com a mínim així ho sents i et fa sentir bé.
És curiós, però el nom de Manel Joseph em va aparèixer abans que el de l’Orquestra Plateria. De debò, és així. D’entrada haig de reconèixer que fins que no vaig entrar més a fons en el fenomen de la música sorgida del Zeleste, tenia una idea diferent de l’Orquestra Plateria, el típic prejudici d’un adolescent que busca l’essència d’allò que no existeix i que creu que la paraula orquestra és més aviat una història de balls de saló, de festa major i de gent gran. En part, sí que ho és, però va molt més enllà i té un valor més important del què li donava jo. A banda, que quan entraria més a fons en l’estudi de l’Orquestra Plateria m’adonaria que precisament era una orquestra “atípica”, important en el redescobriment de les festes de carrer a Barcelona i per extensió a tot Catalunya i Espanya.
La Plateria ha acabat essent una de les orquestres més importants per la història del país i que mereix un reconeixement especial perquè és un producte molt nostre molt català: Oberta a tot el que passa a fora i adaptant aquest llenguatge al propi, mai volent imitar, amanint-lo amb tocs mediterranis, cantant en català i en castellà amb la mateixa normalitat que ens trobem aquestes llengües a peu de carrer, recollint el testimoni i respecte cap als seus antecessors com Bonet de San Pedro, el mestre Solà, el mestre Demon... Dotant la posada en escena d’aquell toc característic que tenia el cuplé i l’escena teatral catalana i amb una formació un tant atípica, caòtica i desgarbellada amb tocs surrealistes robats a Francesc Pujols o el mateix Salvador Dalí.
Tornant al fil, el nom de Manel Joseph el vaig trobar per primera vegada al disc Carabruta de Gato Pérez. Era coautor amb Gato de tres de les cançons, per cert, l’única persona que ha coescrit cançons amb el Gato Pérez. També hi tocava la percussió, feia veus i pel que escoltava, havia repartit bastanta alegria. Posteriorment el trobaria als crèdits d’un disc de Barcelona Traction, on tocava els cròtals en un tema, després a Desdesig de Toti Soler, a Qualsevol nit pot sortir el Sol i Galeta Galàctica del Jaume Sisa, a Mirasol Colores, a la Rondalla de la Costa, a Uc, a Núvols de setembre col·laborant amb un exjutge, Enric Barbat. Fins i tot el vaig trobar a Cançons de festa de la Maria del Mar Bonet. Després també el trobaria en la foto de l’interior del disc de Màquina! en directo portant el control de la taula de gravació, involucrat en el mític Rock on the rocks amb Carles Benavent i la resta dels aleshores Màquina!, amb Ia & Batiste...
Era evident que havia de ser un personatge important i que tenia que saber molts detalls de tota aquella efervescència musical, tant com a testimoni com a participant. Posteriorment vaig descobrir que era un dels membres del grup Dos + Un, una mena de formació pont entre la Nova Cançó i el Grup de Folk. I curiosament, el grup de la seva vida, l’Orquestra Plateria, el descobriria al final de tot. A més, quan vaig començar a entrevistar músics i artistes, sempre sortia el nom de Manel Joseph haguessin treballat amb ell o no, molts em deien: “Has de parlar amb el Manel.”
El primer que vaig fer va ser parlar amb un amic de confiança, l’Emili Baleriola i li vaig comentar que volia parlar amb el Manel. La seva resposta va ser tranquil·litzadora i em va obrir les portes: “No has de patir per res, és un gran tio i disfrutaràs parlant amb ell, té molta memòria. T’he dit alguna vegada que quan anem de “bolo” amb l’Orquestra mai porta la “xuleta” amb les lletres. Les té totes al cap, és increïble. Et passo el seu telèfon i si has d’estar més tranquil ja li pots dir que te l’he passat jo, o fins i tot si vols el truco jo abans dient-li que el trucaràs per parlar amb ell.” Dit i fet, un dia em trobo al Masnou, a casa seva, parlant amb un artista proper, amb els peus a terra, amable, sincer i una persona generosa amb una memòria força descomunal. Posteriorment ens aniríem trobant en diferents actes o el trucaria amb freqüència per consultar certs punts concrets de la història que tenia dispersos o encallats.
La primera vegada que vaig llegir un text seu va ser quan em va passar l’escrit que anava a l’interior de la carpeta de la reedició de Dos + Un. Aquell text tenia una gràcia especial, ritme, no era gens acadèmic i era molt original. Vaig demanar-li si tenia algun escrit més, que aquell m’havia agradat, i em va passar el text que va fer pel llibre del Nazario. Un altre vegada em trobava amb un text “diferent” per dir-ho d’alguna manera, amb ganxo, que t’atrapava, molt proper i amb una falta d’ortodòxia i d’ofici que feien l’efecte contrari al que podia semblar, l’elevaven.

En Manel havia viscut una vida interessant, sobre una etapa poc tractada en primera persona, escrivia amb aquell toc tant especial. Era evident que s’havia de fer alguna cosa. Així que gràcies a la complicitat de l’amic i editor Joan Ramon Riera vaig trobar la peça que faltava per fer el llibre del Manel. El Manel, es va posar a treballar amb ganes i no parava d’enviar escrits. Com que hi havia tantes coses a comentar i a explicar vam haver de fer un guió, agrupar històries. A vegades tenia molta paciència quan jo li deia que allò estava de conya però que s’havia deixat d’explicar això, o que allò altre faltava. Hi treballava i hi tornava a donar la volta fins que aconseguia un resultat i un testimoni que estic segur que es convertirà en un clàssic de la història de la música dels anys setanta, però també la d’un home únic, original, diferent i que ha portat la seva manera de viure i de pensar d’una manera molt coherent. Una persona i un artista de l’extraradi que sempre s’ha mantingut en un segon pla, observant, deixant les escalades pels altres, respectant els amics. Això és el que penso que fa que el vegi content i satisfet de la vida que ha portat i que porta, malgrat les amargós pròpies del dia a dia.
Val a dir, que el que més m’ha sorprès és el que menys esperava, la infantesa al barri de Gràcia, la narració al minuciós detall de totes aquelles persones i situacions d’aquell barri ja desaparescut.
El títol, obra del propi autor és El nét del vigilant, en record al seu avi, el vigilant que es passejava pel barri de Gràcia amb les claus de les cases. La fotografia, on es pot veure un Manel relaxat, amb una mirada i un somriure satisfet és obra de la seva dona, Irene Castellón. Crec que aquests detalls també diuen molt del que ens podem trobar a l’interior del llibre. Lluny de buscar títols més comercials i propers que puguin ajudar a identificar el llibre, aposta pel record de l’avi, i davant la necessitat que sortís la seva cara a la portada i les múltiples opcions que teníem a dalt de l’escenari, amb aquest personatge, amb l’altre... va i ens diu que el què li fa més gràcia és la foto que li va fer la seva dona.
El nét del vigilant...