Fa unes setmanes vaig rebre una trucada de l’Emili Baleriola en la que em deia que Gabriel Rosales (1942-2015) ens havia deixat. L’Emili em comentava amb tristor que no havia sortit cap nota als diaris, ni havien comentat res a la televisió o a mitjans radiofònics. El lament de l’Emili anava més enllà, no entenia com un país com el nostre podia deixar en l’oblit a un enorme músic com era Rosales.
No obstant, sort que hi ha amics i professionals que s’han cuidat de recordar-lo. Fa uns dies vaig llegir un sentit article que portava per títol Gabriel Rosales músic! Record d’un bon amic i un mestre, el firmava Ivan Murray. També sé que en Jordi Roura n’està preparant un Club Trébol en el que segurament podrem gaudir d’alguna sorpresa inèdita, a banda d’un extens passeig per la biografia de Rosales.
Jo vaig tenir la sort de conèixer Gabriel Rosales, tot i que haig de reconèixer que m’hagués agradat tractar-lo més i fer-me’n amic. Malgrat tot, les hores que vaig compartir amb ell, han quedat. Fins aquell moment, el nom de Rosales m’havia arribat de dues maneres diferents. Per una banda, per l’imprescindible mètode de guitarra Cábalas con la guitarra (Fundación autor), un llibre que és tot un clàssic i que porta no sé quantes edicions. L’altre vessant que coneixia de Rosales era que havia estat un guitarrista de referència de Joan Manuel Serrat o Lluís Llach, entre altres.

L’origen del meu contacte directe amb Gabriel Rosales arribà gràcies a Manolo Bolao. És important destacar que Manolo Bolao va ser un gran amic de Rosales i el que el va introduir en el món de la guitarra de jazz. Per la meva banda, jo vaig saber de la figura de Manolo Balao gràcies a l’incansable guitarrista, productor i amic Emili Baleriola. L’Emili, a principis dels anys vuitanta del passat segle va tenir la visió de fer entrar a l’estudi al Manolo per enregistar un disc propi. Si no fos per aquest gest heroic de l’Emili, Manolo hagués traspassat (com es diu ara) sense haver deixat un testimoni directe del seu estil perquè tot el que havia gravat fins aleshores era com a músic de sessió o a les ordres d’altres. L’any 2013 vaig engrescar l’Emili per fer una reedició del disc del Manolo Bolao, en format vinil i incloent una carpeta amb dibuixos del propi Bolao amb una extensa nota biogràfica per poder conèixer més àmpliament el personatge. Gràcies a la complicitat dels amics de Petit Indie, aquell vinil va veure la llum, i fins i tot encara es pot trobar. Arrel d’aquest fet, ens vam animar a fer soroll. El primer que vàrem fer és anar a Mallorca a presentar el disc, al cap i a la fi era la terra on el Manolo havia residit des de l’any 1970 fins la seva mort i a on encara hi havia gent que el recordava. A més, allà comptàvem amb la complicitat del bateria Salvador Font, que ens va allotjar a casa seva i també va tocar la bateria per la presentació de la reedició que vam fer a Xocolat. El Salvador també era el bateria del disc. En aquella posada en escena també hi va tenir molt a veure el guitarrista, amic i alumne de Bolao, Toni Miranda.

El cas és que durant aquells dos dies que vàrem passar a Palma l’Emili em va comentar que volia anar a veure un dels seus mestres, Gabriel Rosales. Li vaig comentar que si no li feia res, jo m’apuntava. Total que vam quedar amb Gabriel Rosales pel matí, a un lloc on ell anava a esmorzar amb la seva senyora. A primera vista tenia una presència d’home fort i corpulent. Destacava la barba blanca amb tons grisos que el feien semblar tot un savi. La seva dona va està poca estona amb nosaltres, imagino que devia veure que allò era cosa de músics. Es veia una persona molt vital, alegra, tot cor. En Gabriel ens va convidar a anar a casa seva, ens volia ensenyar una cosa. Durant el trajecte, ja vaig observar que tenir problemes de salut, ja que vàrem haver de parar en diverses ocasions per descansar. Ja a casa seva, ens va ensenyar el nou llibre que estava acabant, un nou mètode de guitarra però en el que havia introduït alguns textos en els que semblava que a banda de la guitarra com a instrument i com a tècnica, feia èmfasi en el component humà, les vivències personals, la manera de sentir l’instrument. Atenent el que explicava vaig entendre que estava davant d’una persona que era alguna cosa més que un músic i professor de guitarra. També vaig veure que els anys que s’havia passat a l’estudi de gravació, en molts casos havien estat tensos, de patiment, i no acabava de trobar el seu lloc. O l’impacte que li va causar Jim Hall, de qui en va esdevenir deixeble. És molt gràfic i clar l’exemple que ens va posar i que li va canviar la visió de com tocar la guitarra. Quan es van conèixer, Jim Hall li va dir que toqués per observar-lo i immediatament Rosales va començar a fer notes recorrent tot el màstil i les seves sis cordes. Jim Hall li va dir que tot allò estava molt bé, però va agafar un tros de cinta adessiva i li va tapar cinc de les sis cordes i li va dir: “Toca ara”. Era evident, que aquest fet l’havia marcat. Rosales ens explicava que per tocar eren més importants els silencis, l’emoció i el coneixement per sobre d’una gran rapidesa posant notes o el virtuosisme mal entès. Al final d’aquella conversa, en la que vam repassar detalls de la seva biografia l’Emili li va demanar consell sobre petites qüestions en la manera de tocar i Rosales el va ajudar. En aquella “master class” improvisada que vaig tenir el privilegi d’assistir com a espectador em vaig adonar que si alguna cosa era Gabriel Rosales, era un gran pedagog. Aquell era el seu lloc, el seu món, el compartir coneixement, ensenyar, transmetre, comprendre. Gaudia, se’l veia content, tranquil, amb il·lusió, lluny d’aquell món de gires, estudis de gravació, gales...
Gabriel Rosales era un humanista de la guitarra, perquè tocava i ensenyava a tocar la guitarra però hi introduïa un concepte nou i que moltes vegades s’oblida, el factor humà i filosòfic, a banda del tècnic.
D’ell ens ha quedat el seu tractat de guitarra, imagino que en breu també veurem aquest segon llibre que estava acabant quan el vaig conèixer. No obstant, és una pena que no es creués amb algú que el fes entrar a l’estudi de gravació perquè ens deixés un testimoni enregistrat de la seva música com l’Emili havia fet amb el Manolo.
Com deia al principi, havia gravat i tocat per grans artistes com Serrat i Llach, però també amb el Dúo Dinámico, Josephine Baker, Raimon, Pi de a Serra, The Platters, Waldo de los Ríos, Tete Montoliu, Raphael, Pedro Iturralde, Sacha Distel, La Trinca, Moncho... Membre de l’orquestra de TVE o integrant del grup Nits de jazz.
Entre la guitarra que va posar a molts d’aquests artistes hi ha dades històriques importantíssimes com la versió primigènia de “Mediterráneo” on els primers arranjaments dels acords de la guitarra rítmica són obra de Gabriel Rosales. A banda, podeu donar un passeig per àlbums tant mítics com Dedicado a Antonio Machado poeta (1969), o el directe amb Lluís llach, Camp del Barça, 6 de juliol de 1985, on us topareu amb la guitarra de Gabriel Rosales.
En aquest “Maremar” al Camp del Barça Rosales està tocant la guitarra de dotze cordes. Si us hi fixeu l’enfoquen en diverses ocasions.