L’any 1972 Toti Soler publicava Liebeslied, un disc que ha esdevingut un clàssic en la cançó d’autor en català. M’atreviria a anar més enllà i titllar-lo de disc universal per la manera directa que té d’arribar a l’oient. És un treball que surt de dins i que només la casualitat i la conjunció d’una sèrie de factors van propiciar que veiés la llum. Aleshores, l’encara Jordi Soler restava lluny de forjar una carrera amb la “guitarra catalana”. Ídol adolescent a conjunts com Els Xerracs o Brenner’s Folk acabaria fent el salt al número 1 de les llistes d’èxit amb l’evolució dels Brenner’s, Pic-Nic. Cansat de tot allò i amb la impossibilitat de portar la música dels Pic-Nic on volia va evolucionar cap a una carrera de guitarrista elèctric al front de la mítica formació OM. És a l'impàs entre l’etapa de guitarrista elèctric i l’entrada al flamenc i la posterior evolució cap a la “guitarra catalana” que Soler enregistra Liebeslied. Curiosament, Toti Soler no el volia gravar.
El conjunt de cançons que formen el disc  on destaquen poemes de Joan Vergés o Vinyoli amb música del Toti formava part d’un repertori que feia anys que Soler havia deixat de banda. Només la insistència del seu pare que no parava de dir-li que havia de gravar aquelles cançons van fer que en Toti es plantegés de fer-ho per no sentir-lo més. I així va ser, va cedir a les pressions del seu pare i va acceptar. El com es va fer, encara és més rocambolesc. Es va gravar d’una tirada, al local d’assaig d’Ars Musicae, sense repeticions, amb un equip Revox que era del pare del Toti. La guitarra que toca en el disc la hi va deixar en Quico Pi de la Serra. Liebeslied es va editar tal qual, sense mesclar, per això quan s’escolta la guitarra sona per un altaveu i la veu s’escolta per l’altre. Malgrat les presses,  la manera d’interpretar i musicar les cançons del Toti l’han convertit en una obra mestra, l’obra d’un guitarrista que es posa a cantar, o d’un guitarrista que per un moment fa de cantautor.

43 anys després cau a les meves mans el nou treball de Roger Mas, Irredempt, i sense voler-ho, al escoltar-lo m’arriba el ressò o la imatge musical de Liebeslied. El per què, no ho sé dir, potser per la manera directa que té d’arribar i la cruesa tendra amb que m’abraça.
El concepte d’aquests dos treballs és ven diferent, si és cert que guarden algunes similituds com per exemple que els dos treballs només compten amb la veu nua acompanyada d’una guitarra. Més anecdòtic és el fet que tots dos contenen 12 cançons. A partir d’aquí, l’un és el disc del Toti, el guitarrista que canta; i l’altre, el del Roger, el d’un cantant o cantautor que toca la guitarra.
El Liebeslied és un treball instantani, gairebé imposat i amb la força i la ràbia d’un jove Jordi Soler. Val a dir però, que els temes eren temes madurats i tocats durant molts anys, encara que el creador de la “guitarra catalana” els tingués aparcats. Per la seva banda, el disc de Roger Mas, és un treball pensat, mesurat i fet amb totes les conseqüències. La diferència amb el Liebeslied del Toti és que hi ha un treball d’estudi important. Un tractament del so impecable, cuinat a casa de Tomàs Robisco i mesclat a Abbey Road, el mític estudi dels Beatles. No obstant, el fet que aquest disc sigui tan premeditat i perfecte fa que el conjunt de l’obra soni senzilla de manera real i gens artificiosa. Mentre que Toti Soler havia gravat aquelles cançons tal com rajaven, Roger Mas les mescla i les produeix per acostar-se al màxim a aquell so directe, primitiu i sincer amb que Soler paria Liebeslied. Si Soler musica a Rabindranath Tagore a “Em dius que el nostre amor”; el de Solsona musica a mossèn Cinto a “Lo comte Arnau”. En els dos treballs es respira autenticitat, pau, silencis, sinceritat i profunditat.
A Irredempt Roger Mas firma la major part dels temes excepte l’esmentada de mossèn Cinto, un poema de Goethe i un tema tradicional de Salvador de Bahia. D’acord que tant l’enfocament de les cançons a Liebeslied com a Irredempt és molt diferent en tots els aspectes i sentits. Però malgrat tot vull insistir en que guarden un nexe en comú a part de la nuesa de les cançons, o la valentia de que els artistes es mostrin despullats i sense altres suports musicals. Tant Liebeslied com Irredempt ens acosten a un món molt nostre i humà.
A Irredempt hi he trobat el bocins d’aquell Johnny Cash nu, l’esquelet de la cançó francesa, cançons tel·lúrica, la pau de les ermites, el lligam de la tradició castellana del Siglo de Oro o el bagatge amb Paniagua.
El Liebeslied és rodó fins i tot amb la portada, que és tota una joia difícil de descriure. En aquest sentit la portada i el llibret d’Irredempt no és tan perfecte. Amb un Roger Mas sota la pluja, potser l’escenografia hagués merescut una aproximació a quelcom més elevat, on es mereix està el disc, amb més ambició i menys foscor i gust a resignació. Potser hi falta un gest de comprendre aquesta genialitat i un tant d’exhibició al més pur estil Francesc Pujols. Malgrat tot, l’escenografia no ens ha de distreure, passem-la per alt. 
De Liebeslied a Irredempt o d’Irredempt a Liebeslied.