La primera vegada que vaig saber de Josep Cassart va ser quan va caure a les meves mans una carta. En dita carta, Arnold Jay Smith, en nom de la revista Down Beat, s’adreçava al Josep com a representant de Zeleste per informar que la prestigiosa publicació havia otorgat 5 estrelles Down Beat, la màxima puntuació, al disc de Jordi Sabatés Solos i duets amb Santi Arisa. Ara me n’aniria per les branques però vagi per endavant que el que Sabatés va aconseguir és una fita històrica ja que no deixa de ser sorprenent que la “Bíblia” del jazz americà elevés a la màxima puntuació un artista de casa. I més aleshores, a finals dels anys setanta del passat segle.
Posteriorment vaig saber que Cassart havia estat l’home que va substituir Gato Pérez en la feina de promoció dels artistes de Zeleste. Cassart va intervenir en la coordinació i promoció de discos tan importants com Iberia de Música Urbana o Laia de Toti Soler. Va arribar a ser un dels homes de confiança de Víctor Jou en moments en que a Zeleste es va produir la primera divisió: La marxa de Gato Pérez per dedicar-se a la rumba i la marxa de Rafael Moll per muntar la seva pròpia oficina, Cabra. Poc després de l’entrada de Cassart, a l’organigrama de Zeleste també arribaria un altre home important, Chema Campeón, però això és una altra història.
 El que jo no sabia de Josep Cassart, conegut com el Poeta, que fos un escriptor molt a tenir em compte.
Dies enrere va presentar a Sant Feliu de Codines, un llibre que porta per títol No ets de Sant Feliu de Codines si no... (Raima Edicions, 2016).  Aquest llibre es divideix en dues parts. La primera part la dedica a parlar de records i històries de Sant Feliu de Codines que evoquen un món que ja no existeix i que guarda un encant i unes persones entranyables i divertides. En Gòdia, en Sixte, mossèn Mateu, el Leche, el Quel... Tots ells van circulant en relats molt curts que recullen maneres de parlar i expressions que ja no s’escolten i que Cassart ens recupera jugant amb un llenguatge clar i planer però elevat. 
La segona part del llibre evoca alguns dels seus records i anècdotes al voltant de la seva etapa al Zeleste de Víctor Jou. Explica diverses anècdotes divertides de la Voss del Trópico, Jaume Sisa, Música Urbana o Mirasol Colores, entre d’altres. Especialment divertida és la que relata el traspàs de carpetes que havien de fer el Gato Pérez i ell. Com es va fer aquella trobada en el mític bar que després serviria per immortalitzar la portada del Carabruta i com va acabar podria formar part d’un dels guions dels Germans Marx.
Jo només tinc dues crítiques al llibre de Cassart. En primer lloc el títol. El fet, totalment comprensible d’altra banda, que Cassart l’hagi titulat No ets de Sant Feliu de Codines si no... pot fer que molta gent no s’hi acosti perquè sembla que si no ets de Sant Feliu no va amb tu. Amb la paradoxa que quan llavors llegeixes el text no fa falta ser de Sant Feliu i a sobre recull unes històries i una forma de narrar-les que estan molt per sobre de les expectatives.
L’altre punt de crítica cap a Cassart, i amb això reconec que no sóc objectiu, és el fet que la part de Zeleste es queda curta. Un disfruta llegint-la i en vol més. Potser Cassart s’hauria d’animar i fer un llibre només d’anècdotes ampliades del Zeleste.

La Voss del Trópico i Josep Cassart. (Imatge extreta del llibre)